Vendre fum gràcies a les xarxes

Des d’un temps ençà hi ha un bon grapat de persones que aconsegueixen fer de la seva presència a les xarxes socials, i dels coneixements que adquireixen i transmeten, el seu modus vivendi. Fins aquí res a dir, doncs és un fet que cadascú es guanya la vida com vol. El que no sembla tan lícit és  vendre fum gràcies a les xarxes socials.

S’està parlant molt de que s’ha de tenir una marca personal. Una reputació online. Això és cert. S’ha d’estar present a les xarxes si es vol ser conegut professionalment. Però no és senzill. Crear-se una marca personal on-line és summament difícil i laboriós. Hi ha qui explica que, a internet, amb vint minuts al dia n’hi ha prou… I un rave!vendre fum gràcies a les xarxes

És llastimós veure “professionals”, que es venen com experts en xarxes i el món online, que en rascar una mica, només són fum. O tenen pocs seguidors a les diferents xarxes – no és una condició indispensable, però si significativa – o no tenen blog, o els perfils son justets o mal construïts o, el més important, la seva reputació online és baixa, d’acord amb el que ens volen vendre. O tot a l’hora!

I si la seva presència a les xarxes és feble i la seva reputació online és pobre; com poden ells voler donar lliçons als altres?

També hi ha que sí que gaudeix d’una bona marca personal i l’aprofita per vendre – gràcies al desconeixement i generositat d’institucions i organismes – productes que tenen una practicitat gairebé mínima. Jornades, tallers, seminaris…, la majoria sufragats amb diner públic o de fons socials, que no tenen el retorn a la societat que s’hauria d’exigir. I més quan detreuen recursos a d’altres accions que podrien ser més profitoses.

S’aconsegueix quelcom venent tallers de tres hores sobre xarxes a una audiència de quinze persones?

Tot és legal, però no tot s’ha d’anteposar als interessos crematístics.

Ser honestos a la xarxa no és una opció. Hauria de ser una exigència

Pia Prat Jorba

La testosterona masculina rància del món empresarial

Aquest post no és més que una reflexió als empresaris que creuen que per ser homes i tenir poder (econòmic i influències), són omnipotents.

Aquells que  es “pavonegen” de les seves conquestes, tant sentimentals com empresarials. Els que sempre tenen un “guapa” a la boca i van amb segones intencions. Els que només et veuen com un objecte a conquerir i tant els  fa les teves qualitats professionals. Els que no es recorden qué fan en el poder i el perquè hi són. Els que només els preocupa mantenir-se-hi utilitzant a les persones. Els que estan mancats de valors i de sentiments. D’escrúpuls. Els que veuen a la dona com a la criadora dels seus fills i a la empresària, la dona disposada a tot,  i no precisament per als seus mérits intel·ectuals,  sinò per la seva bellesa i disposició a rendir-se als seus peus pel seu poder o influència,  pels seus diners.

foto post pia

Homes masclistes, ATERREU! Hi han dones millors que vosaltres. Que potser no aixequen la cama “per pixar la paret” però que són àgils, flexibles i intel.ligents, no com molts de vosaltres, que encara viviu ancorats en les costums i normes del segle passat. Que només voleu i busqueu el reconeixement perquè potser només viviu d’això, i teniu una testosterona barata i covarda faltada d’autoestima. Els que sou tan mascles; podríeu cuidar-vos dels vostres fills i treballar en el mateix càrrec de responsabilitat que regenteu?… i a més a més; estar atractius, “sexys” i pendents de les vostres esposes de la mateixa manera, com em consta,  a vegades exigiu?

Feu-vos-ho mirar, si us plau. No cal dir noms ni posar en evidència a ningú… però a diari hi ha qui fa comentaris despectius de gènere i són homes amb responsabilitats polítiques, econòmiques i socials importants.

Segons quins comentaris no s’haurien d’acceptar ni tolerar  mai sota cap mena de concepte.

Pia Prat Jorba

Tan informats i tan mal comunicats

No parem de consumir informació. Les noves tecnologies ens ho posen molt fàcil. Imatges (Instagram), vídeos (Youtube), missatgeria curta (Twitter, Whatsapp), xarxes d’amics i coneguts (Facebook), sense oblidar tampoc els tradicionals telèfon, missatgeria, radio, televisió i altres mitjans de comunicació digitals o paper… Mai com ara havíem gaudit de tanta informació, per poder fer-nos una opinió. Però massa sovint només és molt soroll per atordir-nos. Ens bombardegen amb notícies. I sovint som nosaltres els que en fem un efecte multiplicador, reenviant-les a amics i coneguts. Xerrem molt i ens comuniquem poc. Sovint donem més informació a fora de casa que amb qui convivim. Quantes vegades enviem un msm per whatsapp per estalviar-nos una trucada, un viatge o un “enfado”?

259e25ab6ee4499b699928c7ff80a43a

Tantes possibilitats digitals, fan que moltes vegades perdem la part més humana i emotiva de la comunicació. Aquella que arriba sense paraules. Amb una mirada. O el frec d’una carícia o el gest còmplice. Parlar de cara. Mirar-se els ulls. Enraonar. Discutir i perdonar-se. Aclucar els ulls i sentir-se acompanyats en la pròpia solitud…

He de reconèixer que sóc consumidora de les xarxes socials. La meva feina m’ho demana, i m’hi sento bé quan estic connectada. Alguns em diuen que enganxada. Tinc forces amics/seguidors, per utilitzar els termes de la xarxa, a qui no conec en persona… Segurament alguna vegada m’he topat amb ells en algun lloc, anant pel carrer o simplement compartint proximitat en qualsevol espai. I ni m’han reconegut, ni jo a ells… Només sabem la imatge que publiquen, el que escriuen, però no sabem quina veu tenen!!!!

Quina societat tan contradictòria, aquesta d’estar a la taula amb els que més s’estima i que s’estigui més pendent d’un estri que et lliga a un món virtual, que dels que tenim al costat, de manera que la realitat queda diluïda i el seu lloc l’ocupa la imaginació induïda… Massa sovint estem més “enganxats” al mòbil que a la família, la parella i els amics.

21D

Alguns experts ens alerten de les addiccions que això comporta. Deixar-se arrossegar per coses als que no som capaços de dir prou. No, és aquella paraula que més costa dir. S’ha de ser valent per utilitzar-la. És més confortable deixar-se portar per la corrent. “Tothom ho fa” i dir que “el mòbil és avui una necessitat bàsica…” Una màquina que ens lliga a la vida… Quina?

És trist, però cert. Com més facilitats tenim de comunicar amb aquestes eines, menys sensibles i menys humans ens tornem. Dir les coses per escrit, costa menys que en persona. Sovint em faig la pregunta, què passaria si perdès el mòbil? Jo m’esgarrifo només de pensar-ho, tot i que tinc gravades les dades a l’ordinador i al icloud

Per començar no sabria a qui trucar, perquè no em sé cap telèfon. Excepte el de casa dels pares, que me’l vaig aprendre quan era petita per si em perdia…. i és un fixe. Amb això correboro la teoria de que com més facilitats i més comoditats, som més inútils. A menys esforç, més depenem de les màquines. De la tecnologia. Ens hem acostumat tan a ella, que no podem viure sense. Potser un dia no molt llunyà, quan els robots siguin quasi humans governaran el món. Ja ens ho avancen moltes pel·lícules de ciència ficció…

images

I si tot això al menys servís per aprofitar el temps o les nostres capacitats per avançar en altres camps, o per tenir una millor opinió de les coses, o per construir una societat millor, evitant que els poderosos ens prenguessin el pèl… Però lamentablement consumim el que ens donen. I ens entretenim amb el que els convé. De fet encara seguim en el “panem et circenses”, malgrat no ho vulguem reconèixer.

Segurament perquè estem atrafegats enviant un missatge, o escrivint aquest post…

Pia Prat Jorba

To be faithful or not to be

Fa dies que la notícia de la descoberta dels usuaris de la pàgina web d’Ashley Madison  circula per tot arreu. A diari un mitjà o altre en fa menció. El que és ben curiós és que els usuaris (per suposat) i la societat en general no en digui res. No es manifesti.

Quantes parelles casades han fet el salt a la seva dona/home? A l’Anoia concretament més de dues mil…, que no en són poques.

imgresEntenc que avui dia és fàcil tenir oportunitats de flirteig, doncs les noves tecnologies ens ho posen molt però que molt fàcil. Que si whatsapps,  facebooks, twitters però això no justifica que un pugui saltar-se el compromís que al seu dia va contraure davant dels qui més estima,  i no es tracta d’un compromís religiós o legal si no de ser sincers i honrats amb qui et compromets a compartir la vida amb exclusivitat.

Sovint als separats ens veuen com uns rars. Quan sents converses al estil: Sí, aquell/a és un/a separada/separtat… com si fos un adjectiu important a ressaltar de la persona. Doncs miri, sí. N’hi ha molts que ho som d’aquest club. Potser el més encertat seria que ens diguéssin que som els honrats, perquè la veritat, separar-se no és fàcil. És un acte de valentia i de sacrifici, doncs es renuncia a moltes coses (amics, companyia, estabilitat, reconeixement de la família… ), moltes, tant emocionals com materials i la zona de confort desapareix precipitadament. Però val a dir que potser és necessari per sentir-se sincer, lliure i valent. Com es pot fer el salt amb qui convius i dissimular? Com pots portar una doble vida? Em costa pensar-ho, s’ha de saber ser un bon actor. Puc imaginar-me algún dels motius: “a casa no em donen l’amor que busco o necessito”, “no tinc prous diners per emancipar-me i mantenir un divorci amb condicions”, “qué diràn els de casa”, “com ho portaràn els fills”…. o sia que la necessitat, el qué diràn i els interessos predominen a la sinceritat, valentia i a la honradesa.

Jo no convido a que la gent es separi. Ni molt menys. Sempre s’ha d’intentar solucionar els mals entesos i mirar de superar les crisis que amb els anys és fàcil de que en vinguin.  El bonic que ha de ser poder superar-les  i enfortir-se amb la parella. El que em costa d’entendre són aquells que  veuen la necessitat de buscar nous horitzons de distracció i portar una doble vida. Contents i enganyats, vaja. Així que els separats i els singles malgrat tenir la xacra, l’etiqueta de que som uns repudiats, uns poca paciències, i uns mal carats hem d’aguantar la farsa d’alguns que simulen un matrimoni feliç i estable i que és un engany.imgres-1

Els singles és una altra “espècie”. Gent que viu sola, per opció o perquè el destí els ha dut a viure sols. Alguns et diuen que no han trobat la persona, altres que “la seva llibertat és massa cara”, sigui quina sigui la raó, quan aprofundeixes amb algun d’ells o elles, singles al voltant dels 40,  et reconeixen que estar sol no és fàcil, tot i les avantatges que pugui tenir o sembla tenir o ens vulguin fer creure, però també et reconeixen que si han de prendre un compromís ha de ser de veritat. No hi ha mitges tintes.

Ser infidel vol dir enganyar-se a un mateix. És també enganyar a la persona amb qui convius i has format o no una família, amb qui comparteixes llit, neguits, alegries i il·lusions. Enganyar als fills. Enganyar a una tercera persona a qui potser la tens a l’espera de si faràs un cop de cap per engegar una vida amb ell/a… o simplement només la/el utilitzes com a moneda de canvi o de passa temps.

Anys enrera quan el divorci no existia, quan els recursos eren diferents (perquè home i dona no estaven en igualtat de condicions), quan separar-se estava prohibit per llei (perquè hi havia una societat sumament religiosa i represiva), i es tenien represalies socials i morals, encara puc entendre el per què la gent no feia el pas, però ara?

És clar que ésser sincer, honest és pagar un preu molt alt. El preu de la soledat, el preu de ser titllat de “rar, especial, que ningú l’aguanta”. Els separats o singles intenten senzillament ser honestos amb ells mateixos i amb els altres. És clar que vivim en una societat mancada de valors i on la sinceritat no es percep com a tal virtut, sinó més aviat com una feblesa, com una debilitat de caràcter. Al final, quin mal hi ha en jugar a dues bandes si tothom ho fa?

unnamed

Pia Prat

Hipocresia a Europa

Estem assistint a un vergonyós espectacle amb el drama dels refugiats, la pitjor crisi des de la 2ªGM, que arriben al nostre continent fugint de la barbàrie de la guerra o simplement buscant un futur mes esperançador, per ells i les seves famílies. Potser un tret  que evidencia com som realment els europeus, ben allunyat del que prediquem. Volem un món obert on tothom es pugui bellugar lliurement i construïm una tanca dissuasòria de seguretat, a la frontera entre Sèrbia i Hongria, per evitar que “els estranys” puguin entrar “al paradís”.

mundo

Nosaltres van crear aquest problema, amb l’inestimable comandament de l’amo americà. Nosaltres vam ajudar a envair Irak, tenim tropes a Afganistan i se’ns va ocórrer donar suport als rebels a Síria, que després han esdevingut pitjors que els que hi havia. I ara volem evitar que vinguin els que s’escapen de la situació que vam crear. I aixequem tanques de fil espinat i ganivetes ben esmolades igual que les del govern d’Espanya a Melilla. Els polítics parlen de que s’ha d’evitar, com sigui, que entrin aquestes persones desesperades que fugen, per motius econòmics o polítics – i en moltes ocasions per escapar de la mort – perquè no sabem on posar tants refugiats.

Els cas d’Afganistan ja sabem com acabarà. La incompetència  dels americans i els seus aliats en tractar la idiosincràsia del poble afganès, derivarà en una retirada de les tropes de la coalició i la tornada dels talibans al poder. Això sí, deixant un llast d’un munt de morts innocents i el país en runes.

Irak és un cas pitjor. S’hi va anar perquè hi havia “armes de destrucció massiva” que mai ningú ha trobat. Després arribaren els negocis d’Halliburton i l’exèrcit de mercenaris de Blackwater.  I tots sabem que acabaran fugint, deixant el país a la misèria i en mans de l’Estat Islàmic, Al-Qaeda, o qualsevol altre nom que adoptin els que governen des del terror.

Síria és un cas particular. Els opositors al règim del dèspota i sanguinari Bashar al-Assad van començar a combatre’l amb les armes. Aleshores alguns estats europeus els hi van donar suport militar. Però ara resulta que el poble pateix una guerra inacabable on es barallen els del règim, els insurgents i els terroristes d’Estat Islàmic.

La majoria dels refugiats que truquen a la porta d’Europa són d’aquests tres països. I nosaltres, els hi tanquem mentre veiem astorats el seu patiment. També com alguns moren davant una tanca, en una camió o ofegats al mar. Oblidem que amb la nostra estúpida arrogància ignorant hem causat la seva dissort.

No s’han de defensar els règims corruptes, dèspotes o totalitaris. Però tampoc voler imposar la nostra cultura i manera de ser en llocs on les arrels cíviques són molt diferents. Ens creiem els defensors de la democràcia planetària. Donem lliçons de drets humans. Però per interès tanquem els ulls davant el que fan Rússia, Corea del Nord, Xina i l’AràbiaSaudita

Es troba a faltar més valentia en defensa del poble kurd. Però els turcs – a qui necessita l’amic americà per la base militar d’Incirlik – els estan massacrant aprofitant-se de la disbauxa que hi ha a la frontera siriana. És un genocidi semblant al que es va fer a Armènia, que sempre han negat i Europa ha consentit.

En canvi és més fàcil protestar contra de l’estat d’Israel, per les seves polítiques errònies amb el poble palestí. Però sabent que és l’única democràcia real a l’Orient Mitjà, el risc de la protesta és petit. Tothom sap que no els passarà el mateix, que amb els que no tenen cap respecte per la vida, dels que no comparteixen el que ells fan.

refugiados02Le declaracions dels líders europeus proposant reunions d’urgència i cimeres, que sempre arriben tard, no són cap solució pel patiment de tota aquesta gent. S’han d’acollir, ens agradi o no. No es poden esgavellar països en nom de la democràcia i després, quan la cosa s’embolica, marxar-ne amb la cua entre cames, deixant la situació pitjor que abans. Potser seria millor no voler arreglar la casa dels altres, quan en prou feines sabem arreglar la nostra.

Els iraquians estan millor que amb Saddam? Els libis estan millor que amb Gaddafi? Els sirians millor que abans de la guerra? I a Tunísia? Què ha passat a Egipte? Qui ajuda a l’Estat Islàmic?

Segurament n’hi hauria prou sent més humans i tractar aquesta gent com voldríem ser tractats nosaltres.

Pia Prat Jorba

fotos: El Mundo i La Vanguardia

Toros i toreros: matar i morir, és cultura?

De tot se’n diu cultura…. Matar,  és cultura?

Cultura segons l’enciclopèdia catalana és el conjunt de tradicions (literàries, històric-socials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la Humanitat.

Puc entendre que en una “corrida de toros” hi hagi un art. Els toreros es mouen amb una harmonia i flexibilitat molt peculiar i han de tenir ben apreses les passes i els moviments per esquivar una bèstia, de més de 500 quilos, que està molt nerviosa i angoixada, que els pot fer molt de mal i fins i tot matar-los.  Art el podem trobar en la indumentària, els vestits que llueixen i que són plens de filigranes precioses, de materials excepcionals que es fan especials en un entorn colorista i ple de dramatisme.  torero-julio-aparicio

Art en el muntar a cavall. Cultura, si traiem la part de la matança, és pot entreveure com a una representació, una tradició/festivitat de temps enrere en el què el matar per menjar era una necessitat i no un oci i que per tant, potser, es feia com a espectacle dels cortesans que volien lluir el seu poder i habilitats.

Però avui en dia, quin sentit té? El circ romà també era cultura en els seus moments d’esplendor. Sanguinària però exponent de la manera de ser i pensar de l’època. Però no m’imagino ara un espectacle com aquell. Veure com es mataven els enemics, els de religions diferents i els revoltats. Afortunadament hem deixat enrere l’esclavatge. El poder d’uns pocs sobre la vida i la mort dels altres. El mal tracte en públic. També les espases i els deus mitològics han evolucionat.

Per què no passa en el món taurí? Sóc conscient que genera molta riquesa  i que mou a molta gent a treballar per aquesta causa. Però és necessària la mort de l’animal? Ja no només matar-lo, sinó també el suplici sofert mentre el van debilitant fins l’estocada final o el “descabello”?

Qui és més bèstia? El torero, els espectadors o l’animal?

Aquests dies hi ha hagut molta polèmica al respecte. No entenc  que els que defensen que el toro no s’ha de  maltractar,  ni matar, vegin bé que li faci mal al torero. Això què és? Defensem la no violència, però sembla que tornem a les èpoques del “diente por diente i ojo por ojo” de la llei de Talió . No és una mica contradictori? A les xarxes socials he llegit cada comentari que Déu ni do.

toro-toreroNo és just voler la mort de ningú i menys d’una persona. Ens agradi o no el que esta fent ningú té dret a desitjar-li la mort. Posar-se a dir que el toro té el dret a la defensa no deixa de ser una forma d’hipocresia. Què volen dir amb això? Que matar animals està malament i que es matin persones en un espectacle està bé? Els toreros arrisquen la seva integritat física per guanyar-se la vida per uns espectadors que paguen per anar a la plaça.  Mentre hi hagi demanda, i subvencions,  hi haurà oferta. Mentre la gent hi vagi hi haurà curses de braus. Anem doncs a l’arrel del problema. Els qui  volen les places de toros. Els qui paguen per veure  patir a un animal. Els qui cobren impostos, taxes, comissions i fan beneficis per un espectacle que en diuen Fiesta Nacional.

Al sud de França, Arènes de Béziers, plaça amb molt de renom, es fan curses de braus però no es mata l’animal. I no hi ha cap forma de violència, llevat de treure’l a la plaça per enfrontar-se a un ambient hostil. Potser també sigui una forma atàvica de cultura però menys sanguinària, truculenta i  violenta.

En els nostres temps cal que es defensin els drets de tothom. També els de les minories i els dels animals. Potser hem de reflexionar si és que realment sabem controlar la nostra agressivitat envers els altres. Veure el públic enaltit,  entre ells menors, quan es remata l’animal en el “descabello”, no és cap bon símptoma. Ni ensenyança. Hem de saber acceptar que tothom faci el que li sembli adient, però respectant la vida i els drets de tots, persones i animals.

Banyar-se en sang per l’espectacle, ens embruteix i descendim fins al més vil dels nostres instints. No ens fa més persones sinó que ens fa baixar el nivell retornant-nos al món salvatge de les bèsties.

Pia Prat

Veure els següents enllaços que fan referència a aquest tema:

La mort d’en Cecil

És ben curiós l’enrenou que ha generat la cacera del lleó de Zimbabwe en Cecil, insígnia del país, abatut per un ric nord americà en una cacera. Però els safaris a l’Àfrica sempre han existit i estan permesos a la gent adinerada de tot el món, que pot pagar el que se’ls demana.

Ha calgut la mort del símbol dels lleons per obrir el debat i parlar-ne. I ara la gent es manifesta indignada. “Ei! Que ha mort el ‘Simba’ dels lleons!!!”. Quina catàstrofe! D’arreu han plogut dures crítiques per aquest fet. Però de res ha servit. La cacera segueix i seguirà. És un negoci que aporta diners al país. I el món expressa el seu disgust hipòcrita perquè es tractava d’un “exemplar extraordinari”, amb “denominació d’origen”, “l’estàndard dels lleons”, objecte del desig de molts que el volien fotografiar i per tan un reclam turístic que també generava ingressos.cecilviu

Des que va passar l’incident segur que se n’hauran mort molts  més. Però d’aquests no se’n parlarà. És clar, són carnassa. Es fan vells, la llei de la sabana. La mort porta la vida. I no només es maten lleons. Hi ha moltes més espècies salvatges que tenen i tindran el mateix destí que en Cecil.

empire state

És curiosa la societat que ens toca viure o no es parla de res més. El món s’enfonsa. Mig planeta s’indigna i diu la seva. Però no es va més enllà. Passats uns dies torna la calma. Milers de dòlars gastats a USA en fer campanyes contra aquest incident (a l’Empire State s’hi han projectat imatges en contra de les caceres d’animals salvatges i  a favor de la protecció animal).

Això està molt bé si servís per alguna cosa. Però és que hi han moltes altres prioritats a escala mundial. A quatre passes d’on va haver-hi aquest incident, hi ha famílies que moren de gana i set i viuen en condicions molt dures, que s’han de guanyar la vida com poden, també afavorint les caceres furtives.

No oblidem que el 2010 Zimbabwe va tenir l’ Índex de Desenvolupament Humà (IDH) més baix del món, amb un nivell de 0,140. Recordar també que el 3 de febrer del 2015 l’Human Right Watch de les Nacions Unides  va denunciar que el govern zimbabwès va utilitzar la força, la violència i la restricció a l’accés a l’ajuda humanitària per a coaccionar a uns 20.000 desplaçats a causa de les inundacions a la conca de l’embassament Tokwe-Mukorsi, de febrer de 2014, per tal de assentar-los los en una altra zona i així poder construir una plantació de canya de sucre.

 L’observatori pels drets humans de l’ONU ha publicat un document de 57 pàgines denunciant la violació dels drets humans als desplaçats d’aquest estat africà.  Important és el tema del lleó, però em sembla que ho és molt més que els diners es destinessin a millorar les estructures econòmiques i socials de tota la nació de Zimbabwe.

En fi, potser és un punt de vista equivocat, però crec que no s’hauria de ser tan impulsiu i posar més criteri i valors en tot allò que fem i diem.

Pia Prat Jorba

 

El “divisme” a #twitter

D’ençà a un temps que estic agafant afició a les xarxes socials, i en especial al twitter, he observat que gent de renom segueixen a molt poques persones en comparació als seguidors que tenen.

No acabo d’entendre aquesta postura. Doncs hi ha molta gent que publica informació d’interès a les xarxes i quan és fan seguidors d’una d’aquesta persona de renom no reben cap tipus de feedback d’ells. Jo els hi demanaria que perdessin una mica el temps i miressin el perfil dels seus seguidors i fessin una ullada ràpida al seu timeline (mur) per comprovar si realment són seguidors que és mereixen ser seguits. Molts de ben segur que ho són, però és clar, no tenen charme suficient o no són famosos.                 YO SOY J

Les xarxes han nascut per compartir i en el cas de twitter per divulgar informació i formació.

La majoria d’aquests famosos és van incorporar a twitter quan ja tenien cert nom, molts forçats per la moda, i, és clar, no coneixen el que és començar un compte amb zero seguidors i treballar per anar-los guanyant publicant contingut d’interès.

Els personatges que venen ser representants del poble interactuen molt poc mitjançant les xarxes.

Jo crec que hi ha un xic de “divisme” en el món de twitter. Com més seguidors tens i menys segueixes més important et deus creure que ets. Jo per cortesia acostumo a seguir moltes persones que em segueixen, però, això si, han de publicar contingut d’interès i que guardi relació amb el meu perfil personal i professional si no també confesso no haver-los seguit i fins i tot bloquejat…  Val a dir però que el meu timeline és conforma d’una amalgama d’informació força interessant pels meus seguidors.

He conegut persones que m’han dit que tant sols segueixen els twitters que poden seguir, perqué si en tenen molts no els poden seguir. Això pot ser cert però amb aquesta teoria hi haurien persones que tindrien un màxim de 100 seguidors, per exemple.

L’únic cert és que quan comences sempre segueixes a més persones que no pas et segueixen. Amb el temps aquesta tendència es capgira però en el cas dels grans la diferència és abismal. Conec twitters de persones anònimes que publiquen contingut excel·lent!

És cert que a tothom li fa certa il·lusió tenir com a seguidor a un conegut però això és quasi bé impossible. Ells no es miren la llista de seguidors, l’únic que els hi interessa és tenir com més seguidors millor doncs així les seves opinions, perquè habitualment publiquen informació, no formació, tenen més ressò amb l’interès que això els hi pot comportar.

Amb aquest post demano una mica més d’humilitat i compartir més amb les persones que no són conegudes, res més.

Pia Prat Jorba

Els periodistes d’avui dia

“Els periodistes han de convertir-se en professionals totals i això suposa que han de saber treballar per els suports paper i digital, han d’assumir feines de dissenyadors, fotògrafs i de videografs i fins i tot de comercials. Per què?”                     images

Per una banda en els darrers anys hi ha hagut un neixament de noves tecnologies que han fet que la societat estigui molt informada, que tinguin tota la informació a la seva butxaca (mòbils) i al mateix temps que qualsevol individu pugui informar de fets que succeeixen en temps real (Facebook, Twitter, Pinterest, Instagram… ). Qualsevol persona inquieta pot ser informadora per mitjà de les xarxes socials perquè aquestes són un mitjà a l’abast de tothom que fa que a la vegada i sovint siguin els causants de desinformar o intoxicar fets que són comentats de manera subjectiva i amb fonts no contrastades (100% fiables). El periodista ha de poder dominar aquestes eines i poder verificar la informació que s’hi publica, per tant ha d’estar al dia de les noves tecnologies i de la informació que s’hi publica en tot moment.

mobil 2

El fet de que les tecnologies hagin evolucionat també ha fet que moltes aplicacions que abans no eren a l’abast de tothom o que no estaven incloses a una única màquina com és el mòbil, donin l’opció de triar de si fer un vídeo o una fotografia o escriure un tweet amb tan sols un moviment de dit . Els mòbils que portem avui dia fan vídeos i fotografies amb una qualitat espectacular, quasi bé podria afirmar que els mòbils que portem a la butxaca són més potents que els ordinadors que es van utilizar per controlar el cohet que va arribar a la lluna  l’any 69! Per tant, com més guarnida i original sigui explicada una notícia li dona un toc diferencial de prestigi al mitjà. No oblidem que en tot moment es pot saber el feedback del lector/seguidor amb quantitat de “likes” (Facebook), seguidors (tweet), entrades (web) fet que no deixa de ser una valoració constant al mitjà i al periodista de quina difusió i repercussió té. Per tant, per una banda és bo per saber on ets i com va la competència però per contra és també una pressió constant d’haver d’estar alerta i no perdre pistonada…

Una altre causa és també la crisi, que ha fet que amb menys personal tothom hagi de poder fer diferents tasques. Més tasques amb menys personal i amb la constància i el neguit de reciclar-se a temps a les noves eines que van sortint.

Avui dia un editorial o periodista no pot estar cenyit a un únic mitjà com és el paper. Diuen que el paper acabarà desapareixent…El mitjà digital forma part del dia a dia de la nostra societat. Els hàbits del lector varien i no són constants. Qui no mira les xarxes socials a diari i  s’informa per mitjà de les webs? Les futures generacions són 100% d’entorn digital. Ara estem en un moment en qué el paper encara existeix i mig funciona però ens hem d’avançar als posibles canvis en el temps i ser concients de que hem d’estar en els dos mitjans.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat

La poca empatia en el dia a dia

Avui dia ens omplim la boca de ser solidaris i permisius … I en temes cotidians del dia a dia no se’n perdona ni una.
L’altre dia mateix sense anar més lluny, per Barcelona, atavalada com vaig pels carrers, que no són pocs venint d’una ciutat mitjanera (i que per tant Barcelona no me la conec massa), el navegador (que et fa donar voltes i més voltes) i portant dos nens al seient del darrera (que es porten 20 mesos de diferència) que tan s’odien com s’estimen (l’amor de germans) i jo, intentant buscar la ruta per on arribar,  justa de temps, sempre corrent … i un “poca paciència” pitant i enfadat perquè no tirava amb el cotxe al segon de posar-se verd… . 

embus

“Eiiii tranquils !!!” …. i això que porto a la matrícula un adhesiu que diu que sóc de l’Anoia, del Rec, d’Igualada i de la “conxinxina” … no sé que més hi he de portar perquè se’m respecti … no en perdonem ni una …. Això sí … quan els de capital venen al poble … se’ls ha d’acompanyar perquè els seus “supersònics” navegadors de darrera generació no localitzen res … llavors és para el món … i tots hem d’aturar màquines per explicar-los-hi on són i com s’hi ha d’arribar fil per randa … i no tenen problemes en parar al bell mig del carrer i paralitzar-ho tot … no és la primera ni serà la darrera vegada que em passa això, per això ho denuncio aquí, és  el meu pa de cada dia.

moviles

El mateix passa amb el twitter. Ves no tinguis els dits gruixuts i marquis una lletra per una altra, o simplement te’n deixis una… “és pot desencadenar la que no està escrita”… que si brometes malicioses, que si comentaris despectius i etiquetes… mai ningú és pot equivocar, els que piulen per descomptat mai s’equivoquen, és clar… sempre tan sensibles amb tot … i amb res… Després ens indignem de moltes coses que no treuen cap a res… Trist però cert . Crec que la societat d’avui dia és molt falsa, mancada de valors i de coherència.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat