To be faithful or not to be

Fa dies que la notícia de la descoberta dels usuaris de la pàgina web d’Ashley Madison  circula per tot arreu. A diari un mitjà o altre en fa menció. El que és ben curiós és que els usuaris (per suposat) i la societat en general no en digui res. No es manifesti.

Quantes parelles casades han fet el salt a la seva dona/home? A l’Anoia concretament més de dues mil…, que no en són poques.

imgresEntenc que avui dia és fàcil tenir oportunitats de flirteig, doncs les noves tecnologies ens ho posen molt però que molt fàcil. Que si whatsapps,  facebooks, twitters però això no justifica que un pugui saltar-se el compromís que al seu dia va contraure davant dels qui més estima,  i no es tracta d’un compromís religiós o legal si no de ser sincers i honrats amb qui et compromets a compartir la vida amb exclusivitat.

Sovint als separats ens veuen com uns rars. Quan sents converses al estil: Sí, aquell/a és un/a separada/separtat… com si fos un adjectiu important a ressaltar de la persona. Doncs miri, sí. N’hi ha molts que ho som d’aquest club. Potser el més encertat seria que ens diguéssin que som els honrats, perquè la veritat, separar-se no és fàcil. És un acte de valentia i de sacrifici, doncs es renuncia a moltes coses (amics, companyia, estabilitat, reconeixement de la família… ), moltes, tant emocionals com materials i la zona de confort desapareix precipitadament. Però val a dir que potser és necessari per sentir-se sincer, lliure i valent. Com es pot fer el salt amb qui convius i dissimular? Com pots portar una doble vida? Em costa pensar-ho, s’ha de saber ser un bon actor. Puc imaginar-me algún dels motius: “a casa no em donen l’amor que busco o necessito”, “no tinc prous diners per emancipar-me i mantenir un divorci amb condicions”, “qué diràn els de casa”, “com ho portaràn els fills”…. o sia que la necessitat, el qué diràn i els interessos predominen a la sinceritat, valentia i a la honradesa.

Jo no convido a que la gent es separi. Ni molt menys. Sempre s’ha d’intentar solucionar els mals entesos i mirar de superar les crisis que amb els anys és fàcil de que en vinguin.  El bonic que ha de ser poder superar-les  i enfortir-se amb la parella. El que em costa d’entendre són aquells que  veuen la necessitat de buscar nous horitzons de distracció i portar una doble vida. Contents i enganyats, vaja. Així que els separats i els singles malgrat tenir la xacra, l’etiqueta de que som uns repudiats, uns poca paciències, i uns mal carats hem d’aguantar la farsa d’alguns que simulen un matrimoni feliç i estable i que és un engany.imgres-1

Els singles és una altra “espècie”. Gent que viu sola, per opció o perquè el destí els ha dut a viure sols. Alguns et diuen que no han trobat la persona, altres que “la seva llibertat és massa cara”, sigui quina sigui la raó, quan aprofundeixes amb algun d’ells o elles, singles al voltant dels 40,  et reconeixen que estar sol no és fàcil, tot i les avantatges que pugui tenir o sembla tenir o ens vulguin fer creure, però també et reconeixen que si han de prendre un compromís ha de ser de veritat. No hi ha mitges tintes.

Ser infidel vol dir enganyar-se a un mateix. És també enganyar a la persona amb qui convius i has format o no una família, amb qui comparteixes llit, neguits, alegries i il·lusions. Enganyar als fills. Enganyar a una tercera persona a qui potser la tens a l’espera de si faràs un cop de cap per engegar una vida amb ell/a… o simplement només la/el utilitzes com a moneda de canvi o de passa temps.

Anys enrera quan el divorci no existia, quan els recursos eren diferents (perquè home i dona no estaven en igualtat de condicions), quan separar-se estava prohibit per llei (perquè hi havia una societat sumament religiosa i represiva), i es tenien represalies socials i morals, encara puc entendre el per què la gent no feia el pas, però ara?

És clar que ésser sincer, honest és pagar un preu molt alt. El preu de la soledat, el preu de ser titllat de “rar, especial, que ningú l’aguanta”. Els separats o singles intenten senzillament ser honestos amb ells mateixos i amb els altres. És clar que vivim en una societat mancada de valors i on la sinceritat no es percep com a tal virtut, sinó més aviat com una feblesa, com una debilitat de caràcter. Al final, quin mal hi ha en jugar a dues bandes si tothom ho fa?

unnamed

Pia Prat

Publicat per

Pia Prat Jorba

Directora de La Veu de L'Anoia. General Manager de Publicacions Anoia.