Les DOTZE campanades

Com ja acostuma a ser habitual, per Cap d’Any les cadenes de televisió llueixen de presentadora estrella per a comptar les dotze campanades. Suposo que pensen com atreure l’atenció del públic que mira la seva cadena. Però no s’adonen que a vegades fan un flac favor a la seva marca i els valors que diuen defensar.

Antena 3 ha seguit reincidint en el seu tema. Tenen un “clàssic” perquè la gent en parli: el vestit de la Cristina Pedroche. Volen que sigui espectacular  i es queden amb la dona “florero”.  Una imatge per satisfer als mascles. Però això ja no ho fa ni el calendari Pirelli, que fa anys es considerava sexy i que ara utilitzen altres imatges que respecten la persona.  les dotze campanes

No tinc res contra les dones atractives que es saben vestir. Però si l’únic objectiu és fer-les servir per fer bullir les xarxes amb comentaris i etiquetes potser ens ho hem de fer mirar. I si només es busca que parlin d’ells, encara que sigui bé, ens recordarem d’en Dalí i els seus bigotis psicodèlics i dels seus comentaris sobre l’àcid ribonucleic. Era molt més intel·ligent.

Potser ens hauríem de  preguntar per la falta de comprimís social en la construcció d’una societat més igualitària. Les dones no són només cossos per mirar. I si es tracta d’un concurs de bellesa femenina, sobra l’estaquirot que l’acompanya. L’elegància no és exhibicionisme. I si ho és, val la pena que es digui obertament. Hi ha espais sobrats per promocionar-ho.

les dotze campanadesLamento que les dotze campanades que assenyalen el traspàs d’un any al següent, acabi tenint una connotació masclista. Elles han de ser esculturals. Mentre ells poden ser “interessants”, una manera de justificar que no siguin ni joves, ni prims, ni guapos, com elles. Que la única opció de les dones per aparèixer en pantalla sigui l’atracció sexual és deplorable i criticable. El criteri hauria de ser el mateix per ambdós presentadors, siguin del gènere que sigui.

Tots els mitjans de comunicació s’omplen la boca de paraules. Però són falses quan els fets demostren el contrari del que prediquen. La igualtat no és només un concepte o una reivindicació. És una manera de viure i entendre la societat. De la mateixa manera que es demana “exemple” a persones i institucions que tenen una imatge pública, els mitjans haurien de ser conscients del seu paper social. No tot es paga amb diners, ni tampoc tot es fa per ser consumit.

Ja es veu que per alguns això no té cap valor. S’aprofiten de la seva posició i força i llueixen la seva imatge fatxenda i plena de “xuleria”. No és de rebut això de què “ho faig perquè puc i vull i perquè això ens dona share de pantalla, en un prime time molt disputat”. Sempre s’hauria de respectar les persones i no només fruir de la seva aparença. I no oblidem que discriminar per raó de gènere, color de la pell,  llengua o  religió és atemptar contra dels pilars fonamentals de la nostra civilització. A Istambul, per cridar l’atenció hi ha qui ha optat per un altre procediment encara més execrable. No podem vendre els principis pels diners o per la notorietat. El que importa és la construcció i la defensa dels criteris pels que ens volem governar.

Si volem presumir d’alguna cosa…, que sigui d’Humanitat!

Pia Prat Jorba

Contactes a Linkedin: feina i negoci

En els diferents seminaris que estic oferint, sobre la conveniència de tenir contactes a Linkedin, em trobo en que hi ha un gran desconeixement encara en aquesta xarxa professional i sobretot en el seu objectiu. Molts recents graduats em porten el cv al nostre diari i quan els hi pregunto; què fan per trobar feina?, la majoria em responen que enviar cv a diferents mitjans de comunicació. Doncs bé, aterrem al segle XXI, si us plau.

Contactes a Linkedin: feina i negoci

Linkedin és una plataforma per fer contactes professionals, siguin cambrers o CEO d’una multinacional. La interacció que proporciona possibilita que una persona que cerca feina pugui oferir els seus coneixements i professionalitat a un possible ocupador i a l’inrevés; un empresari, o autònom, tothom hi cap aquí, trobi el perfil que tant anhela.

Naturalment s’han de seguir certes pautes o, millor dit, cert treball, per poder gaudir d’una imatge atractiva (perfil) suficientment potent pels objectius que cerquem en aquesta xarxa. Linkedin és una part, i bàsica, de lo que tant és parla ara: marca personal (personal branding). El primer que es fa és mirar el Linkedin de la persona interlocutora amb la que establim contacte.

El perfil és la peça clau a Linkedin:

  • Una foto professional
  • La capçalera amb el càrrec o professió actual.
  • La informació de contacte (molt important)
  • L’extracte. Imprescindible definir-se professionalment amb competències. 
  • L’experiència molt ben detallada.
  • Formació reglada.
  • Idiomes, clau per diferenciar-se (sense exagerar en els seus coneixements).
  • Col·laboracions amb institucions socials (Creu Roja, UNICEF…)
  • Publicacions (Linkedin gaudeix d’un blog intern per publicar articles).

Contactes a Linkedin: feina i negoci

S’ha de tenir molt en compte que a Linkedin s’hi ha de jugar amb les paraules clau. Hem de tenir clar que com més ben definit tinguem el perfil més fàcil serà que ens trobin i, tant mateix ,més atractius serem per possibles candidatures.

No oblidem que un perfil impactant, i ben elaborat, també possibilita que s’obrin les portes d’empreses interessants al tenir la oportunitat de contactar amb el responsable desitjat, doncs d’altra manera, segurament, no passaríem de la recepció.

Recordem per això que a Linkedin s’hi ha de ser…però també estar.

Pia Prat Jorba

Vendre fum gràcies a les xarxes

Des d’un temps ençà hi ha un bon grapat de persones que aconsegueixen fer de la seva presència a les xarxes socials, i dels coneixements que adquireixen i transmeten, el seu modus vivendi. Fins aquí res a dir, doncs és un fet que cadascú es guanya la vida com vol. El que no sembla tan lícit és  vendre fum gràcies a les xarxes socials.

S’està parlant molt de que s’ha de tenir una marca personal. Una reputació online. Això és cert. S’ha d’estar present a les xarxes si es vol ser conegut professionalment. Però no és senzill. Crear-se una marca personal on-line és summament difícil i laboriós. Hi ha qui explica que, a internet, amb vint minuts al dia n’hi ha prou… I un rave!vendre fum gràcies a les xarxes

És llastimós veure “professionals”, que es venen com experts en xarxes i el món online, que en rascar una mica, només són fum. O tenen pocs seguidors a les diferents xarxes – no és una condició indispensable, però si significativa – o no tenen blog, o els perfils son justets o mal construïts o, el més important, la seva reputació online és baixa, d’acord amb el que ens volen vendre. O tot a l’hora!

I si la seva presència a les xarxes és feble i la seva reputació online és pobre; com poden ells voler donar lliçons als altres?

També hi ha que sí que gaudeix d’una bona marca personal i l’aprofita per vendre – gràcies al desconeixement i generositat d’institucions i organismes – productes que tenen una practicitat gairebé mínima. Jornades, tallers, seminaris…, la majoria sufragats amb diner públic o de fons socials, que no tenen el retorn a la societat que s’hauria d’exigir. I més quan detreuen recursos a d’altres accions que podrien ser més profitoses.

S’aconsegueix quelcom venent tallers de tres hores sobre xarxes a una audiència de quinze persones?

Tot és legal, però no tot s’ha d’anteposar als interessos crematístics.

Ser honestos a la xarxa no és una opció. Hauria de ser una exigència

Pia Prat Jorba

El “divisme” a #twitter

D’ençà a un temps que estic agafant afició a les xarxes socials, i en especial al twitter, he observat que gent de renom segueixen a molt poques persones en comparació als seguidors que tenen.

No acabo d’entendre aquesta postura. Doncs hi ha molta gent que publica informació d’interès a les xarxes i quan és fan seguidors d’una d’aquesta persona de renom no reben cap tipus de feedback d’ells. Jo els hi demanaria que perdessin una mica el temps i miressin el perfil dels seus seguidors i fessin una ullada ràpida al seu timeline (mur) per comprovar si realment són seguidors que és mereixen ser seguits. Molts de ben segur que ho són, però és clar, no tenen charme suficient o no són famosos.                 YO SOY J

Les xarxes han nascut per compartir i en el cas de twitter per divulgar informació i formació.

La majoria d’aquests famosos és van incorporar a twitter quan ja tenien cert nom, molts forçats per la moda, i, és clar, no coneixen el que és començar un compte amb zero seguidors i treballar per anar-los guanyant publicant contingut d’interès.

Els personatges que venen ser representants del poble interactuen molt poc mitjançant les xarxes.

Jo crec que hi ha un xic de “divisme” en el món de twitter. Com més seguidors tens i menys segueixes més important et deus creure que ets. Jo per cortesia acostumo a seguir moltes persones que em segueixen, però, això si, han de publicar contingut d’interès i que guardi relació amb el meu perfil personal i professional si no també confesso no haver-los seguit i fins i tot bloquejat…  Val a dir però que el meu timeline és conforma d’una amalgama d’informació força interessant pels meus seguidors.

He conegut persones que m’han dit que tant sols segueixen els twitters que poden seguir, perqué si en tenen molts no els poden seguir. Això pot ser cert però amb aquesta teoria hi haurien persones que tindrien un màxim de 100 seguidors, per exemple.

L’únic cert és que quan comences sempre segueixes a més persones que no pas et segueixen. Amb el temps aquesta tendència es capgira però en el cas dels grans la diferència és abismal. Conec twitters de persones anònimes que publiquen contingut excel·lent!

És cert que a tothom li fa certa il·lusió tenir com a seguidor a un conegut però això és quasi bé impossible. Ells no es miren la llista de seguidors, l’únic que els hi interessa és tenir com més seguidors millor doncs així les seves opinions, perquè habitualment publiquen informació, no formació, tenen més ressò amb l’interès que això els hi pot comportar.

Amb aquest post demano una mica més d’humilitat i compartir més amb les persones que no són conegudes, res més.

Pia Prat Jorba

Els periodistes d’avui dia

“Els periodistes han de convertir-se en professionals totals i això suposa que han de saber treballar per els suports paper i digital, han d’assumir feines de dissenyadors, fotògrafs i de videografs i fins i tot de comercials. Per què?”                     images

Per una banda en els darrers anys hi ha hagut un neixament de noves tecnologies que han fet que la societat estigui molt informada, que tinguin tota la informació a la seva butxaca (mòbils) i al mateix temps que qualsevol individu pugui informar de fets que succeeixen en temps real (Facebook, Twitter, Pinterest, Instagram… ). Qualsevol persona inquieta pot ser informadora per mitjà de les xarxes socials perquè aquestes són un mitjà a l’abast de tothom que fa que a la vegada i sovint siguin els causants de desinformar o intoxicar fets que són comentats de manera subjectiva i amb fonts no contrastades (100% fiables). El periodista ha de poder dominar aquestes eines i poder verificar la informació que s’hi publica, per tant ha d’estar al dia de les noves tecnologies i de la informació que s’hi publica en tot moment.

mobil 2

El fet de que les tecnologies hagin evolucionat també ha fet que moltes aplicacions que abans no eren a l’abast de tothom o que no estaven incloses a una única màquina com és el mòbil, donin l’opció de triar de si fer un vídeo o una fotografia o escriure un tweet amb tan sols un moviment de dit . Els mòbils que portem avui dia fan vídeos i fotografies amb una qualitat espectacular, quasi bé podria afirmar que els mòbils que portem a la butxaca són més potents que els ordinadors que es van utilizar per controlar el cohet que va arribar a la lluna  l’any 69! Per tant, com més guarnida i original sigui explicada una notícia li dona un toc diferencial de prestigi al mitjà. No oblidem que en tot moment es pot saber el feedback del lector/seguidor amb quantitat de “likes” (Facebook), seguidors (tweet), entrades (web) fet que no deixa de ser una valoració constant al mitjà i al periodista de quina difusió i repercussió té. Per tant, per una banda és bo per saber on ets i com va la competència però per contra és també una pressió constant d’haver d’estar alerta i no perdre pistonada…

Una altre causa és també la crisi, que ha fet que amb menys personal tothom hagi de poder fer diferents tasques. Més tasques amb menys personal i amb la constància i el neguit de reciclar-se a temps a les noves eines que van sortint.

Avui dia un editorial o periodista no pot estar cenyit a un únic mitjà com és el paper. Diuen que el paper acabarà desapareixent…El mitjà digital forma part del dia a dia de la nostra societat. Els hàbits del lector varien i no són constants. Qui no mira les xarxes socials a diari i  s’informa per mitjà de les webs? Les futures generacions són 100% d’entorn digital. Ara estem en un moment en qué el paper encara existeix i mig funciona però ens hem d’avançar als posibles canvis en el temps i ser concients de que hem d’estar en els dos mitjans.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat