La poca empatia en el dia a dia

Avui dia ens omplim la boca de ser solidaris i permisius … I en temes cotidians del dia a dia no se’n perdona ni una.
L’altre dia mateix sense anar més lluny, per Barcelona, atavalada com vaig pels carrers, que no són pocs venint d’una ciutat mitjanera (i que per tant Barcelona no me la conec massa), el navegador (que et fa donar voltes i més voltes) i portant dos nens al seient del darrera (que es porten 20 mesos de diferència) que tan s’odien com s’estimen (l’amor de germans) i jo, intentant buscar la ruta per on arribar,  justa de temps, sempre corrent … i un “poca paciència” pitant i enfadat perquè no tirava amb el cotxe al segon de posar-se verd… . 

embus

“Eiiii tranquils !!!” …. i això que porto a la matrícula un adhesiu que diu que sóc de l’Anoia, del Rec, d’Igualada i de la “conxinxina” … no sé que més hi he de portar perquè se’m respecti … no en perdonem ni una …. Això sí … quan els de capital venen al poble … se’ls ha d’acompanyar perquè els seus “supersònics” navegadors de darrera generació no localitzen res … llavors és para el món … i tots hem d’aturar màquines per explicar-los-hi on són i com s’hi ha d’arribar fil per randa … i no tenen problemes en parar al bell mig del carrer i paralitzar-ho tot … no és la primera ni serà la darrera vegada que em passa això, per això ho denuncio aquí, és  el meu pa de cada dia.

moviles

El mateix passa amb el twitter. Ves no tinguis els dits gruixuts i marquis una lletra per una altra, o simplement te’n deixis una… “és pot desencadenar la que no està escrita”… que si brometes malicioses, que si comentaris despectius i etiquetes… mai ningú és pot equivocar, els que piulen per descomptat mai s’equivoquen, és clar… sempre tan sensibles amb tot … i amb res… Després ens indignem de moltes coses que no treuen cap a res… Trist però cert . Crec que la societat d’avui dia és molt falsa, mancada de valors i de coherència.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat

A propòsit de la talla 54…

Fa uns dies va sortir la notícia que  Tess Holliday, una noia nordamericana de talla 54, era contractada per una agència de models.

No sembla la millor opció que una persona, que té una malaltia que es diu obesitat, sigui un patró de bellesa a seguir. L’obesitat és un problema molt greu. Comporta colesterol, diabetis, problemes de cor i fins i tot, pot provocar la mort. Estèticament no és maca. Qui la voldria fer una talla 54?  No crec que gaires noies els sedueixi la idea. No vulguem ressaltar un problema i convertir-lo en una qualitat. LAssociació Americana de Metges (AMA) va publicar dades molt preocupants: 78 milions d’adults i 12 milions de nens són obesos! Com podem exaltar i fer bandera  d’un problema d’aquesta magnitud, encara que sigui per fer negoci? Greu és fomentar que estar prim és bonic. L’anorèxia és l’extrem contrari. No es podria trobar una mesura de talla normal? Hem d’anar als dos extrems? Una talla 38 o 42? No és prou bonica? Una Sofia Loren o una Marylin Monroe? Una persona de siluetes i de curves i que estigui sana i sigui de carn i ossos. Una persona de carrer no és de bandera? Quina societat tan extranya i hipòcrita! Cada dia hi ha més “runners”, dietes, ciclistes, productes light, gimnasos… Tothom vol una bona apariència. Estar bonics, fibrats, morenos…

BALLENA

Ningú discuteix que tots són igualment persones. Però d’ací a presentar-los com a cànons de bellesa hi va un bon tros. Voler trencar motlles, com si fos quelcom modern i novedós… Com si fos quelcom bonic a seguir. Promoure un problema de salut com un estandard de normalitat pot ajudar que  s’extengui més. Si es critica l’anorèxia, també s’hauria de fer de l’obesitat.

Ara sembla que es vulgui cridar l’atenció utilitzant casos especials. La model de l’anunci de ‘Desigual’ és  una noia amb un problema de pigment a la pell… Ens agradaria patir-lo? No volguem fer normal quelcom que no ho és…

Segur que aquest artícle no agradarà a tothom i segurament seré criticada. Però es la meva humil opinió. Crec que unes paraules de reflexió  no hauríen de molestar a ningú. No voldria contribuir a engreixar una societat plena d’hipócrites que volen passar per moderns, quan són interessats i extravagants en fer diners sigui com sigui.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat