Tatuatges: tendència o mimètica?

Aquest estiu, que he pogut disfrutar de la platja i de la piscina gairebé a diari, tot fent un horari reduït de conciliació familiar, he pogut adonar-me del gran nombre de persones que s’han fet tatuatges. Em sento acomplexada, perquè a mi m’agrada la pell ben cuidada, lluenta i, a poder ser, sense cap imperfecció de granets i de taques. És talment com retornar a costums d’un altre temps. I la veritat, em costa entendre-ho.

Tatuatges: tendència o mimètica?
Sembla que haguem entrat a la fase industrial del tatuatge. Hi han cossos desapareguts, enterrats en els guarniments de tinta de colors, que amaguen la geografia humana. Talment com llençols ambulants de colors estampats. És tal la tendència a la saturació, que l’extensió de la taca de tinta ho cobreix tot i quan s’arriba a la dentadura, sembla un trencadís incrustat a un forat maorí.
És la moda del tatoo… Actors, esportistes, guaperes… Tothom els porta. I sembla que si no en portes cap, no ets d’aquest món. A força de voler ser originals, de tenir trets diferenciadors, de donar la “nota” perquè  es fixin en nosaltres, es perd tota la personalitat.

Tatuatges: tendència o mimètica?
Fa poc s’ha publicat que hi han tintes de tatuatge que poden provocar càncer. No és d’estranyar, ja que sense cap mena de regulació sanitària, queda en mans de l’artista, que les dibuixa, la qualitat del productes que s’injecten al cos. I ja veiem que per fer diners hi ha gent amb molt pocs escrúpols i també que fan feines amb molt pocs coneixements. O cap.
Estem en un món ben boig. Molta d’aquesta gent defensa el natural, l’ecologia, el reciclar… i es “xuten” la química al cos. No tothom és igual i cal respectar el seu pensament.

Tatuatges: tendència o mimètica?
Però només volia fer una reflexió en veu alta. No sé si cal tatuar-se per ser originals i diferents. Per lluir bandera del què agrada, del què es té, del què es vol. I és una llàstima si es fa per l’efecte mimètic d’assemblar-se a famosos que s’han decidit per aquesta opció, molts d’ells per convertir-se en icones publicitàries ben remunerades. Només cal pensar què és el que volem ser. I prendre les “nostres decisions” i no les que indueixen les modes de cada moment.
Perquè el tatuatge és una decoració que marca la pell per sempre…

PIA PRAT JORBA

La competència

Diuen que la competència és sana i et fa estar viu, et fa vibrar, de retruc fa que flueixi la creativitat més amagada i i que t’espavilis a destacar.

Liderar té molt a veure amb innovar. És aconseguir ser un referent de quelcom que fins aleshores no existia. És una de les frases de Steve Jobs: “La INNOVACIÓ és el que distingeix a un LÍDER dels altres”.

Business competition with jumping businessman over obstacle

El progrés ve per l’afany de millorar, respectant els demés, però mirant de superar els límits de la mediocritat. És simple, per a sentir-se millor persona i per a motivació personal, cal anar més enllà de les fronteres. Explorar i veure que sempre hi ha més a veure i més a trobar.

Però per ser honrat i alhora un referent requereix un comportament ètic. No s’aconsegueix fent la guerra amb el del costat. L’única manera de fer una gran tasca és estimant el que fas, sense perdre el temps en voler superar al del costat. La veritable superació és la d’un mateix.

El nostre dia a dia és prou complicat. No val la pena malgastar-lo observant la vida dels altres, o volent ser algú diferent de qui ets. No val la pena comparar els fets d’un amb l’èxit de l’altre, perquè no tenim ni idea de com és i ha estat la seva travessia. El més important és tenir el coratge per a fer el que dicta el cor i la intuïció. Ni apropiar-se de qui treballa al nostre costat o dels companys de professió. Cal respectar a tothom. Observar el que es fa. Alegrar-nos de la feina ben feta i celebrar els encerts, siguin de qui siguin. I quan calgui, cooperar per ajudar a fer possibles nous projectes. Desmerèixer i desprestigiar els altres és fer-ho també d’un mateix. L’enveja és una mala consellera i una pèrdua de temps.foto post Pia 3. JPG.

Tots fem el que podem amb els recursos i actituds que tenim a l’abast. I tractem d’utilitzar-los de la millor manera i amb la intenció més constructiva. No és ser un bon professional o bona persona destrossar el que fa el veí, només perquè no ens agrada o perquè no pensa com nosaltres, creiem que no ha estat oportú o simplement, perquè considerem que ens fa ombra.

Es trist veure que alguns, per afany de ressaltar els seus mèrits, han de desmerèixer la feina dels altres. No s’adonen que això evidència la seva inseguretat amb el que fan. La competència estimula i la pluralitat enriqueix. És lloable l’esforç en la millora. foto post Pia 2. JPGAvui qualsevol amb un mòbil pot divulgar una notícia, però no per això té un mitjà de comunicació. No és el mateix un diari de pagament, que un de gratuït. Ni el món digital que el paper. Ni la radio i la televisió. Ni les xarxes socials. Hi ha gent amb milions de seguidors interessats en saber que un famós ha menjat pizza o ha anat a passejar el gos. Però aquestes visualitzacions, no serveixen per comparar les audiències ni per valorar la qualitat dels mitjans.

Pia Prat Jorba

Estimo Igualada

Igualada és un camí de Barcelona. De fet els escuts que identifiquen ambdues poblacions són gairebé els mateixos.  Però en el d’Igualada hi ha un peu d’aigua, quan sempre n’ha patit escassetat i en el de Barcelona no hi és, malgrat tenir mar.

descarga

 I és que la capital de l’Anoia sempre sorprèn. No és una ciutat feta sota la protecció de senyors feudals o a l’ombra d’esglésies, monestirs o catedrals. És una ciutat feta de gent austera, treballadora, callada, discreta. I això es trasllueix en l’ordenació dels carrers, dels barris industrials i del teixit de cases – ací és on s’hi troba el veritable sentit al mot teixit –, de famílies capaces d’organitzar-se per assolir els seus objectius.

En pocs llocs es pot veure una harmonia tan natural i menys estrident. Discreta en monuments, però acolorida i propera. Un s’adona aviat de que les ales són més grans que el niu i que sap volar. Així, els cels s’emplenen d’il·lusions, però també de globus i petits avions.

FullSizeRender

Les tradicions no neixen d’arrels fondes a la història, però sí manifestacions que afiten el seu tarannà. Els Reis, els Tres Tombs, l’Ateneu, el Mercantil, el Foment, les corals, les entitats esportives i culturals… Tota una munió d’iniciatives humanes que van més enllà de les pedres, però que conformen  un espai que hem fet a la nostra mida i que els visitants i nou vinguts, es fan seu.

Pia Prat Jorba

La testosterona masculina rància del món empresarial

Aquest post no és més que una reflexió als empresaris que creuen que per ser homes i tenir poder (econòmic i influències), són omnipotents.

Aquells que  es “pavonegen” de les seves conquestes, tant sentimentals com empresarials. Els que sempre tenen un “guapa” a la boca i van amb segones intencions. Els que només et veuen com un objecte a conquerir i tant els  fa les teves qualitats professionals. Els que no es recorden qué fan en el poder i el perquè hi són. Els que només els preocupa mantenir-se-hi utilitzant a les persones. Els que estan mancats de valors i de sentiments. D’escrúpuls. Els que veuen a la dona com a la criadora dels seus fills i a la empresària, la dona disposada a tot,  i no precisament per als seus mérits intel·ectuals,  sinò per la seva bellesa i disposició a rendir-se als seus peus pel seu poder o influència,  pels seus diners.

foto post pia

Homes masclistes, ATERREU! Hi han dones millors que vosaltres. Que potser no aixequen la cama “per pixar la paret” però que són àgils, flexibles i intel.ligents, no com molts de vosaltres, que encara viviu ancorats en les costums i normes del segle passat. Que només voleu i busqueu el reconeixement perquè potser només viviu d’això, i teniu una testosterona barata i covarda faltada d’autoestima. Els que sou tan mascles; podríeu cuidar-vos dels vostres fills i treballar en el mateix càrrec de responsabilitat que regenteu?… i a més a més; estar atractius, “sexys” i pendents de les vostres esposes de la mateixa manera, com em consta,  a vegades exigiu?

Feu-vos-ho mirar, si us plau. No cal dir noms ni posar en evidència a ningú… però a diari hi ha qui fa comentaris despectius de gènere i són homes amb responsabilitats polítiques, econòmiques i socials importants.

Segons quins comentaris no s’haurien d’acceptar ni tolerar  mai sota cap mena de concepte.

Pia Prat Jorba

To be faithful or not to be

Fa dies que la notícia de la descoberta dels usuaris de la pàgina web d’Ashley Madison  circula per tot arreu. A diari un mitjà o altre en fa menció. El que és ben curiós és que els usuaris (per suposat) i la societat en general no en digui res. No es manifesti.

Quantes parelles casades han fet el salt a la seva dona/home? A l’Anoia concretament més de dues mil…, que no en són poques.

imgresEntenc que avui dia és fàcil tenir oportunitats de flirteig, doncs les noves tecnologies ens ho posen molt però que molt fàcil. Que si whatsapps,  facebooks, twitters però això no justifica que un pugui saltar-se el compromís que al seu dia va contraure davant dels qui més estima,  i no es tracta d’un compromís religiós o legal si no de ser sincers i honrats amb qui et compromets a compartir la vida amb exclusivitat.

Sovint als separats ens veuen com uns rars. Quan sents converses al estil: Sí, aquell/a és un/a separada/separtat… com si fos un adjectiu important a ressaltar de la persona. Doncs miri, sí. N’hi ha molts que ho som d’aquest club. Potser el més encertat seria que ens diguéssin que som els honrats, perquè la veritat, separar-se no és fàcil. És un acte de valentia i de sacrifici, doncs es renuncia a moltes coses (amics, companyia, estabilitat, reconeixement de la família… ), moltes, tant emocionals com materials i la zona de confort desapareix precipitadament. Però val a dir que potser és necessari per sentir-se sincer, lliure i valent. Com es pot fer el salt amb qui convius i dissimular? Com pots portar una doble vida? Em costa pensar-ho, s’ha de saber ser un bon actor. Puc imaginar-me algún dels motius: “a casa no em donen l’amor que busco o necessito”, “no tinc prous diners per emancipar-me i mantenir un divorci amb condicions”, “qué diràn els de casa”, “com ho portaràn els fills”…. o sia que la necessitat, el qué diràn i els interessos predominen a la sinceritat, valentia i a la honradesa.

Jo no convido a que la gent es separi. Ni molt menys. Sempre s’ha d’intentar solucionar els mals entesos i mirar de superar les crisis que amb els anys és fàcil de que en vinguin.  El bonic que ha de ser poder superar-les  i enfortir-se amb la parella. El que em costa d’entendre són aquells que  veuen la necessitat de buscar nous horitzons de distracció i portar una doble vida. Contents i enganyats, vaja. Així que els separats i els singles malgrat tenir la xacra, l’etiqueta de que som uns repudiats, uns poca paciències, i uns mal carats hem d’aguantar la farsa d’alguns que simulen un matrimoni feliç i estable i que és un engany.imgres-1

Els singles és una altra “espècie”. Gent que viu sola, per opció o perquè el destí els ha dut a viure sols. Alguns et diuen que no han trobat la persona, altres que “la seva llibertat és massa cara”, sigui quina sigui la raó, quan aprofundeixes amb algun d’ells o elles, singles al voltant dels 40,  et reconeixen que estar sol no és fàcil, tot i les avantatges que pugui tenir o sembla tenir o ens vulguin fer creure, però també et reconeixen que si han de prendre un compromís ha de ser de veritat. No hi ha mitges tintes.

Ser infidel vol dir enganyar-se a un mateix. És també enganyar a la persona amb qui convius i has format o no una família, amb qui comparteixes llit, neguits, alegries i il·lusions. Enganyar als fills. Enganyar a una tercera persona a qui potser la tens a l’espera de si faràs un cop de cap per engegar una vida amb ell/a… o simplement només la/el utilitzes com a moneda de canvi o de passa temps.

Anys enrera quan el divorci no existia, quan els recursos eren diferents (perquè home i dona no estaven en igualtat de condicions), quan separar-se estava prohibit per llei (perquè hi havia una societat sumament religiosa i represiva), i es tenien represalies socials i morals, encara puc entendre el per què la gent no feia el pas, però ara?

És clar que ésser sincer, honest és pagar un preu molt alt. El preu de la soledat, el preu de ser titllat de “rar, especial, que ningú l’aguanta”. Els separats o singles intenten senzillament ser honestos amb ells mateixos i amb els altres. És clar que vivim en una societat mancada de valors i on la sinceritat no es percep com a tal virtut, sinó més aviat com una feblesa, com una debilitat de caràcter. Al final, quin mal hi ha en jugar a dues bandes si tothom ho fa?

unnamed

Pia Prat

Hipocresia a Europa

Estem assistint a un vergonyós espectacle amb el drama dels refugiats, la pitjor crisi des de la 2ªGM, que arriben al nostre continent fugint de la barbàrie de la guerra o simplement buscant un futur mes esperançador, per ells i les seves famílies. Potser un tret  que evidencia com som realment els europeus, ben allunyat del que prediquem. Volem un món obert on tothom es pugui bellugar lliurement i construïm una tanca dissuasòria de seguretat, a la frontera entre Sèrbia i Hongria, per evitar que “els estranys” puguin entrar “al paradís”.

mundo

Nosaltres van crear aquest problema, amb l’inestimable comandament de l’amo americà. Nosaltres vam ajudar a envair Irak, tenim tropes a Afganistan i se’ns va ocórrer donar suport als rebels a Síria, que després han esdevingut pitjors que els que hi havia. I ara volem evitar que vinguin els que s’escapen de la situació que vam crear. I aixequem tanques de fil espinat i ganivetes ben esmolades igual que les del govern d’Espanya a Melilla. Els polítics parlen de que s’ha d’evitar, com sigui, que entrin aquestes persones desesperades que fugen, per motius econòmics o polítics – i en moltes ocasions per escapar de la mort – perquè no sabem on posar tants refugiats.

Els cas d’Afganistan ja sabem com acabarà. La incompetència  dels americans i els seus aliats en tractar la idiosincràsia del poble afganès, derivarà en una retirada de les tropes de la coalició i la tornada dels talibans al poder. Això sí, deixant un llast d’un munt de morts innocents i el país en runes.

Irak és un cas pitjor. S’hi va anar perquè hi havia “armes de destrucció massiva” que mai ningú ha trobat. Després arribaren els negocis d’Halliburton i l’exèrcit de mercenaris de Blackwater.  I tots sabem que acabaran fugint, deixant el país a la misèria i en mans de l’Estat Islàmic, Al-Qaeda, o qualsevol altre nom que adoptin els que governen des del terror.

Síria és un cas particular. Els opositors al règim del dèspota i sanguinari Bashar al-Assad van començar a combatre’l amb les armes. Aleshores alguns estats europeus els hi van donar suport militar. Però ara resulta que el poble pateix una guerra inacabable on es barallen els del règim, els insurgents i els terroristes d’Estat Islàmic.

La majoria dels refugiats que truquen a la porta d’Europa són d’aquests tres països. I nosaltres, els hi tanquem mentre veiem astorats el seu patiment. També com alguns moren davant una tanca, en una camió o ofegats al mar. Oblidem que amb la nostra estúpida arrogància ignorant hem causat la seva dissort.

No s’han de defensar els règims corruptes, dèspotes o totalitaris. Però tampoc voler imposar la nostra cultura i manera de ser en llocs on les arrels cíviques són molt diferents. Ens creiem els defensors de la democràcia planetària. Donem lliçons de drets humans. Però per interès tanquem els ulls davant el que fan Rússia, Corea del Nord, Xina i l’AràbiaSaudita

Es troba a faltar més valentia en defensa del poble kurd. Però els turcs – a qui necessita l’amic americà per la base militar d’Incirlik – els estan massacrant aprofitant-se de la disbauxa que hi ha a la frontera siriana. És un genocidi semblant al que es va fer a Armènia, que sempre han negat i Europa ha consentit.

En canvi és més fàcil protestar contra de l’estat d’Israel, per les seves polítiques errònies amb el poble palestí. Però sabent que és l’única democràcia real a l’Orient Mitjà, el risc de la protesta és petit. Tothom sap que no els passarà el mateix, que amb els que no tenen cap respecte per la vida, dels que no comparteixen el que ells fan.

refugiados02Le declaracions dels líders europeus proposant reunions d’urgència i cimeres, que sempre arriben tard, no són cap solució pel patiment de tota aquesta gent. S’han d’acollir, ens agradi o no. No es poden esgavellar països en nom de la democràcia i després, quan la cosa s’embolica, marxar-ne amb la cua entre cames, deixant la situació pitjor que abans. Potser seria millor no voler arreglar la casa dels altres, quan en prou feines sabem arreglar la nostra.

Els iraquians estan millor que amb Saddam? Els libis estan millor que amb Gaddafi? Els sirians millor que abans de la guerra? I a Tunísia? Què ha passat a Egipte? Qui ajuda a l’Estat Islàmic?

Segurament n’hi hauria prou sent més humans i tractar aquesta gent com voldríem ser tractats nosaltres.

Pia Prat Jorba

fotos: El Mundo i La Vanguardia

Toros i toreros: matar i morir, és cultura?

De tot se’n diu cultura…. Matar,  és cultura?

Cultura segons l’enciclopèdia catalana és el conjunt de tradicions (literàries, històric-socials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la Humanitat.

Puc entendre que en una “corrida de toros” hi hagi un art. Els toreros es mouen amb una harmonia i flexibilitat molt peculiar i han de tenir ben apreses les passes i els moviments per esquivar una bèstia, de més de 500 quilos, que està molt nerviosa i angoixada, que els pot fer molt de mal i fins i tot matar-los.  Art el podem trobar en la indumentària, els vestits que llueixen i que són plens de filigranes precioses, de materials excepcionals que es fan especials en un entorn colorista i ple de dramatisme.  torero-julio-aparicio

Art en el muntar a cavall. Cultura, si traiem la part de la matança, és pot entreveure com a una representació, una tradició/festivitat de temps enrere en el què el matar per menjar era una necessitat i no un oci i que per tant, potser, es feia com a espectacle dels cortesans que volien lluir el seu poder i habilitats.

Però avui en dia, quin sentit té? El circ romà també era cultura en els seus moments d’esplendor. Sanguinària però exponent de la manera de ser i pensar de l’època. Però no m’imagino ara un espectacle com aquell. Veure com es mataven els enemics, els de religions diferents i els revoltats. Afortunadament hem deixat enrere l’esclavatge. El poder d’uns pocs sobre la vida i la mort dels altres. El mal tracte en públic. També les espases i els deus mitològics han evolucionat.

Per què no passa en el món taurí? Sóc conscient que genera molta riquesa  i que mou a molta gent a treballar per aquesta causa. Però és necessària la mort de l’animal? Ja no només matar-lo, sinó també el suplici sofert mentre el van debilitant fins l’estocada final o el “descabello”?

Qui és més bèstia? El torero, els espectadors o l’animal?

Aquests dies hi ha hagut molta polèmica al respecte. No entenc  que els que defensen que el toro no s’ha de  maltractar,  ni matar, vegin bé que li faci mal al torero. Això què és? Defensem la no violència, però sembla que tornem a les èpoques del “diente por diente i ojo por ojo” de la llei de Talió . No és una mica contradictori? A les xarxes socials he llegit cada comentari que Déu ni do.

toro-toreroNo és just voler la mort de ningú i menys d’una persona. Ens agradi o no el que esta fent ningú té dret a desitjar-li la mort. Posar-se a dir que el toro té el dret a la defensa no deixa de ser una forma d’hipocresia. Què volen dir amb això? Que matar animals està malament i que es matin persones en un espectacle està bé? Els toreros arrisquen la seva integritat física per guanyar-se la vida per uns espectadors que paguen per anar a la plaça.  Mentre hi hagi demanda, i subvencions,  hi haurà oferta. Mentre la gent hi vagi hi haurà curses de braus. Anem doncs a l’arrel del problema. Els qui  volen les places de toros. Els qui paguen per veure  patir a un animal. Els qui cobren impostos, taxes, comissions i fan beneficis per un espectacle que en diuen Fiesta Nacional.

Al sud de França, Arènes de Béziers, plaça amb molt de renom, es fan curses de braus però no es mata l’animal. I no hi ha cap forma de violència, llevat de treure’l a la plaça per enfrontar-se a un ambient hostil. Potser també sigui una forma atàvica de cultura però menys sanguinària, truculenta i  violenta.

En els nostres temps cal que es defensin els drets de tothom. També els de les minories i els dels animals. Potser hem de reflexionar si és que realment sabem controlar la nostra agressivitat envers els altres. Veure el públic enaltit,  entre ells menors, quan es remata l’animal en el “descabello”, no és cap bon símptoma. Ni ensenyança. Hem de saber acceptar que tothom faci el que li sembli adient, però respectant la vida i els drets de tots, persones i animals.

Banyar-se en sang per l’espectacle, ens embruteix i descendim fins al més vil dels nostres instints. No ens fa més persones sinó que ens fa baixar el nivell retornant-nos al món salvatge de les bèsties.

Pia Prat

Veure els següents enllaços que fan referència a aquest tema:

La mort d’en Cecil

És ben curiós l’enrenou que ha generat la cacera del lleó de Zimbabwe en Cecil, insígnia del país, abatut per un ric nord americà en una cacera. Però els safaris a l’Àfrica sempre han existit i estan permesos a la gent adinerada de tot el món, que pot pagar el que se’ls demana.

Ha calgut la mort del símbol dels lleons per obrir el debat i parlar-ne. I ara la gent es manifesta indignada. “Ei! Que ha mort el ‘Simba’ dels lleons!!!”. Quina catàstrofe! D’arreu han plogut dures crítiques per aquest fet. Però de res ha servit. La cacera segueix i seguirà. És un negoci que aporta diners al país. I el món expressa el seu disgust hipòcrita perquè es tractava d’un “exemplar extraordinari”, amb “denominació d’origen”, “l’estàndard dels lleons”, objecte del desig de molts que el volien fotografiar i per tan un reclam turístic que també generava ingressos.cecilviu

Des que va passar l’incident segur que se n’hauran mort molts  més. Però d’aquests no se’n parlarà. És clar, són carnassa. Es fan vells, la llei de la sabana. La mort porta la vida. I no només es maten lleons. Hi ha moltes més espècies salvatges que tenen i tindran el mateix destí que en Cecil.

empire state

És curiosa la societat que ens toca viure o no es parla de res més. El món s’enfonsa. Mig planeta s’indigna i diu la seva. Però no es va més enllà. Passats uns dies torna la calma. Milers de dòlars gastats a USA en fer campanyes contra aquest incident (a l’Empire State s’hi han projectat imatges en contra de les caceres d’animals salvatges i  a favor de la protecció animal).

Això està molt bé si servís per alguna cosa. Però és que hi han moltes altres prioritats a escala mundial. A quatre passes d’on va haver-hi aquest incident, hi ha famílies que moren de gana i set i viuen en condicions molt dures, que s’han de guanyar la vida com poden, també afavorint les caceres furtives.

No oblidem que el 2010 Zimbabwe va tenir l’ Índex de Desenvolupament Humà (IDH) més baix del món, amb un nivell de 0,140. Recordar també que el 3 de febrer del 2015 l’Human Right Watch de les Nacions Unides  va denunciar que el govern zimbabwès va utilitzar la força, la violència i la restricció a l’accés a l’ajuda humanitària per a coaccionar a uns 20.000 desplaçats a causa de les inundacions a la conca de l’embassament Tokwe-Mukorsi, de febrer de 2014, per tal de assentar-los los en una altra zona i així poder construir una plantació de canya de sucre.

 L’observatori pels drets humans de l’ONU ha publicat un document de 57 pàgines denunciant la violació dels drets humans als desplaçats d’aquest estat africà.  Important és el tema del lleó, però em sembla que ho és molt més que els diners es destinessin a millorar les estructures econòmiques i socials de tota la nació de Zimbabwe.

En fi, potser és un punt de vista equivocat, però crec que no s’hauria de ser tan impulsiu i posar més criteri i valors en tot allò que fem i diem.

Pia Prat Jorba

 

La poca empatia en el dia a dia

Avui dia ens omplim la boca de ser solidaris i permisius … I en temes cotidians del dia a dia no se’n perdona ni una.
L’altre dia mateix sense anar més lluny, per Barcelona, atavalada com vaig pels carrers, que no són pocs venint d’una ciutat mitjanera (i que per tant Barcelona no me la conec massa), el navegador (que et fa donar voltes i més voltes) i portant dos nens al seient del darrera (que es porten 20 mesos de diferència) que tan s’odien com s’estimen (l’amor de germans) i jo, intentant buscar la ruta per on arribar,  justa de temps, sempre corrent … i un “poca paciència” pitant i enfadat perquè no tirava amb el cotxe al segon de posar-se verd… . 

embus

“Eiiii tranquils !!!” …. i això que porto a la matrícula un adhesiu que diu que sóc de l’Anoia, del Rec, d’Igualada i de la “conxinxina” … no sé que més hi he de portar perquè se’m respecti … no en perdonem ni una …. Això sí … quan els de capital venen al poble … se’ls ha d’acompanyar perquè els seus “supersònics” navegadors de darrera generació no localitzen res … llavors és para el món … i tots hem d’aturar màquines per explicar-los-hi on són i com s’hi ha d’arribar fil per randa … i no tenen problemes en parar al bell mig del carrer i paralitzar-ho tot … no és la primera ni serà la darrera vegada que em passa això, per això ho denuncio aquí, és  el meu pa de cada dia.

moviles

El mateix passa amb el twitter. Ves no tinguis els dits gruixuts i marquis una lletra per una altra, o simplement te’n deixis una… “és pot desencadenar la que no està escrita”… que si brometes malicioses, que si comentaris despectius i etiquetes… mai ningú és pot equivocar, els que piulen per descomptat mai s’equivoquen, és clar… sempre tan sensibles amb tot … i amb res… Després ens indignem de moltes coses que no treuen cap a res… Trist però cert . Crec que la societat d’avui dia és molt falsa, mancada de valors i de coherència.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat

A propòsit de la talla 54…

Fa uns dies va sortir la notícia que  Tess Holliday, una noia nordamericana de talla 54, era contractada per una agència de models.

No sembla la millor opció que una persona, que té una malaltia que es diu obesitat, sigui un patró de bellesa a seguir. L’obesitat és un problema molt greu. Comporta colesterol, diabetis, problemes de cor i fins i tot, pot provocar la mort. Estèticament no és maca. Qui la voldria fer una talla 54?  No crec que gaires noies els sedueixi la idea. No vulguem ressaltar un problema i convertir-lo en una qualitat. LAssociació Americana de Metges (AMA) va publicar dades molt preocupants: 78 milions d’adults i 12 milions de nens són obesos! Com podem exaltar i fer bandera  d’un problema d’aquesta magnitud, encara que sigui per fer negoci? Greu és fomentar que estar prim és bonic. L’anorèxia és l’extrem contrari. No es podria trobar una mesura de talla normal? Hem d’anar als dos extrems? Una talla 38 o 42? No és prou bonica? Una Sofia Loren o una Marylin Monroe? Una persona de siluetes i de curves i que estigui sana i sigui de carn i ossos. Una persona de carrer no és de bandera? Quina societat tan extranya i hipòcrita! Cada dia hi ha més “runners”, dietes, ciclistes, productes light, gimnasos… Tothom vol una bona apariència. Estar bonics, fibrats, morenos…

BALLENA

Ningú discuteix que tots són igualment persones. Però d’ací a presentar-los com a cànons de bellesa hi va un bon tros. Voler trencar motlles, com si fos quelcom modern i novedós… Com si fos quelcom bonic a seguir. Promoure un problema de salut com un estandard de normalitat pot ajudar que  s’extengui més. Si es critica l’anorèxia, també s’hauria de fer de l’obesitat.

Ara sembla que es vulgui cridar l’atenció utilitzant casos especials. La model de l’anunci de ‘Desigual’ és  una noia amb un problema de pigment a la pell… Ens agradaria patir-lo? No volguem fer normal quelcom que no ho és…

Segur que aquest artícle no agradarà a tothom i segurament seré criticada. Però es la meva humil opinió. Crec que unes paraules de reflexió  no hauríen de molestar a ningú. No voldria contribuir a engreixar una societat plena d’hipócrites que volen passar per moderns, quan són interessats i extravagants en fer diners sigui com sigui.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat