Discurs recollida de Premi al reconeixement UEA

Benvolgudes autoritats, companys i amics tots. 

És una satisfacció estar aquí per recollir un reconeixement a la feina del nostre periòdic. Ser periodista és una feina meravellosa. Expliquem el què passa i intentem esbrinar el perquè. Compartim informació i integrem LA VEU de tothom.

De petiteta llegia els contes d’en Tintín.

Quines aventures aquelles, oi?

Ara de gran les aventures són diferents, però també perilloses…

Algun amic que s’enfada perquè hem publicat el que no volia. Algú que retira la publicitat perquè s’ha enfadat perquè no li hem  publicat la seva nota de premsa tal com l’havia redactat… en fi, les coses del dia a dia.

Molta gent parla avui d’independència. Però no és només una paraula. És una actitud. I s’ha de defensar cada dia, amb dignitat, professionalitat i valentia.

Gràcies a tots per ajudar-nos a fer aquesta feina.

Sense el recolzament social no la podríem fer.

Per això aquest reconeixement no només és per la nostra empresa, sinó que també ho és de la gent de tota la comarca que amb el seu batec fa interessant conèixer el què hi passa.

Espero que aquest guardó ens ajudi a continuar fent periodisme amb la mateixa il·lusió de sempre.

Moltes gràcies de nou.

Discurs recollida de Premi al reconeixement UEA

Especial Sopar Empresarial UEA 2017

Tan informats i tan mal comunicats

No parem de consumir informació. Les noves tecnologies ens ho posen molt fàcil. Imatges (Instagram), vídeos (Youtube), missatgeria curta (Twitter, Whatsapp), xarxes d’amics i coneguts (Facebook), sense oblidar tampoc els tradicionals telèfon, missatgeria, radio, televisió i altres mitjans de comunicació digitals o paper… Mai com ara havíem gaudit de tanta informació, per poder fer-nos una opinió. Però massa sovint només és molt soroll per atordir-nos. Ens bombardegen amb notícies. I sovint som nosaltres els que en fem un efecte multiplicador, reenviant-les a amics i coneguts. Xerrem molt i ens comuniquem poc. Sovint donem més informació a fora de casa que amb qui convivim. Quantes vegades enviem un msm per whatsapp per estalviar-nos una trucada, un viatge o un “enfado”?

259e25ab6ee4499b699928c7ff80a43a

Tantes possibilitats digitals, fan que moltes vegades perdem la part més humana i emotiva de la comunicació. Aquella que arriba sense paraules. Amb una mirada. O el frec d’una carícia o el gest còmplice. Parlar de cara. Mirar-se els ulls. Enraonar. Discutir i perdonar-se. Aclucar els ulls i sentir-se acompanyats en la pròpia solitud…

He de reconèixer que sóc consumidora de les xarxes socials. La meva feina m’ho demana, i m’hi sento bé quan estic connectada. Alguns em diuen que enganxada. Tinc forces amics/seguidors, per utilitzar els termes de la xarxa, a qui no conec en persona… Segurament alguna vegada m’he topat amb ells en algun lloc, anant pel carrer o simplement compartint proximitat en qualsevol espai. I ni m’han reconegut, ni jo a ells… Només sabem la imatge que publiquen, el que escriuen, però no sabem quina veu tenen!!!!

Quina societat tan contradictòria, aquesta d’estar a la taula amb els que més s’estima i que s’estigui més pendent d’un estri que et lliga a un món virtual, que dels que tenim al costat, de manera que la realitat queda diluïda i el seu lloc l’ocupa la imaginació induïda… Massa sovint estem més “enganxats” al mòbil que a la família, la parella i els amics.

21D

Alguns experts ens alerten de les addiccions que això comporta. Deixar-se arrossegar per coses als que no som capaços de dir prou. No, és aquella paraula que més costa dir. S’ha de ser valent per utilitzar-la. És més confortable deixar-se portar per la corrent. “Tothom ho fa” i dir que “el mòbil és avui una necessitat bàsica…” Una màquina que ens lliga a la vida… Quina?

És trist, però cert. Com més facilitats tenim de comunicar amb aquestes eines, menys sensibles i menys humans ens tornem. Dir les coses per escrit, costa menys que en persona. Sovint em faig la pregunta, què passaria si perdès el mòbil? Jo m’esgarrifo només de pensar-ho, tot i que tinc gravades les dades a l’ordinador i al icloud

Per començar no sabria a qui trucar, perquè no em sé cap telèfon. Excepte el de casa dels pares, que me’l vaig aprendre quan era petita per si em perdia…. i és un fixe. Amb això correboro la teoria de que com més facilitats i més comoditats, som més inútils. A menys esforç, més depenem de les màquines. De la tecnologia. Ens hem acostumat tan a ella, que no podem viure sense. Potser un dia no molt llunyà, quan els robots siguin quasi humans governaran el món. Ja ens ho avancen moltes pel·lícules de ciència ficció…

images

I si tot això al menys servís per aprofitar el temps o les nostres capacitats per avançar en altres camps, o per tenir una millor opinió de les coses, o per construir una societat millor, evitant que els poderosos ens prenguessin el pèl… Però lamentablement consumim el que ens donen. I ens entretenim amb el que els convé. De fet encara seguim en el “panem et circenses”, malgrat no ho vulguem reconèixer.

Segurament perquè estem atrafegats enviant un missatge, o escrivint aquest post…

Pia Prat Jorba

El “divisme” a #twitter

D’ençà a un temps que estic agafant afició a les xarxes socials, i en especial al twitter, he observat que gent de renom segueixen a molt poques persones en comparació als seguidors que tenen.

No acabo d’entendre aquesta postura. Doncs hi ha molta gent que publica informació d’interès a les xarxes i quan és fan seguidors d’una d’aquesta persona de renom no reben cap tipus de feedback d’ells. Jo els hi demanaria que perdessin una mica el temps i miressin el perfil dels seus seguidors i fessin una ullada ràpida al seu timeline (mur) per comprovar si realment són seguidors que és mereixen ser seguits. Molts de ben segur que ho són, però és clar, no tenen charme suficient o no són famosos.                 YO SOY J

Les xarxes han nascut per compartir i en el cas de twitter per divulgar informació i formació.

La majoria d’aquests famosos és van incorporar a twitter quan ja tenien cert nom, molts forçats per la moda, i, és clar, no coneixen el que és començar un compte amb zero seguidors i treballar per anar-los guanyant publicant contingut d’interès.

Els personatges que venen ser representants del poble interactuen molt poc mitjançant les xarxes.

Jo crec que hi ha un xic de “divisme” en el món de twitter. Com més seguidors tens i menys segueixes més important et deus creure que ets. Jo per cortesia acostumo a seguir moltes persones que em segueixen, però, això si, han de publicar contingut d’interès i que guardi relació amb el meu perfil personal i professional si no també confesso no haver-los seguit i fins i tot bloquejat…  Val a dir però que el meu timeline és conforma d’una amalgama d’informació força interessant pels meus seguidors.

He conegut persones que m’han dit que tant sols segueixen els twitters que poden seguir, perqué si en tenen molts no els poden seguir. Això pot ser cert però amb aquesta teoria hi haurien persones que tindrien un màxim de 100 seguidors, per exemple.

L’únic cert és que quan comences sempre segueixes a més persones que no pas et segueixen. Amb el temps aquesta tendència es capgira però en el cas dels grans la diferència és abismal. Conec twitters de persones anònimes que publiquen contingut excel·lent!

És cert que a tothom li fa certa il·lusió tenir com a seguidor a un conegut però això és quasi bé impossible. Ells no es miren la llista de seguidors, l’únic que els hi interessa és tenir com més seguidors millor doncs així les seves opinions, perquè habitualment publiquen informació, no formació, tenen més ressò amb l’interès que això els hi pot comportar.

Amb aquest post demano una mica més d’humilitat i compartir més amb les persones que no són conegudes, res més.

Pia Prat Jorba

Els periodistes d’avui dia

“Els periodistes han de convertir-se en professionals totals i això suposa que han de saber treballar per els suports paper i digital, han d’assumir feines de dissenyadors, fotògrafs i de videografs i fins i tot de comercials. Per què?”                     images

Per una banda en els darrers anys hi ha hagut un neixament de noves tecnologies que han fet que la societat estigui molt informada, que tinguin tota la informació a la seva butxaca (mòbils) i al mateix temps que qualsevol individu pugui informar de fets que succeeixen en temps real (Facebook, Twitter, Pinterest, Instagram… ). Qualsevol persona inquieta pot ser informadora per mitjà de les xarxes socials perquè aquestes són un mitjà a l’abast de tothom que fa que a la vegada i sovint siguin els causants de desinformar o intoxicar fets que són comentats de manera subjectiva i amb fonts no contrastades (100% fiables). El periodista ha de poder dominar aquestes eines i poder verificar la informació que s’hi publica, per tant ha d’estar al dia de les noves tecnologies i de la informació que s’hi publica en tot moment.

mobil 2

El fet de que les tecnologies hagin evolucionat també ha fet que moltes aplicacions que abans no eren a l’abast de tothom o que no estaven incloses a una única màquina com és el mòbil, donin l’opció de triar de si fer un vídeo o una fotografia o escriure un tweet amb tan sols un moviment de dit . Els mòbils que portem avui dia fan vídeos i fotografies amb una qualitat espectacular, quasi bé podria afirmar que els mòbils que portem a la butxaca són més potents que els ordinadors que es van utilizar per controlar el cohet que va arribar a la lluna  l’any 69! Per tant, com més guarnida i original sigui explicada una notícia li dona un toc diferencial de prestigi al mitjà. No oblidem que en tot moment es pot saber el feedback del lector/seguidor amb quantitat de “likes” (Facebook), seguidors (tweet), entrades (web) fet que no deixa de ser una valoració constant al mitjà i al periodista de quina difusió i repercussió té. Per tant, per una banda és bo per saber on ets i com va la competència però per contra és també una pressió constant d’haver d’estar alerta i no perdre pistonada…

Una altre causa és també la crisi, que ha fet que amb menys personal tothom hagi de poder fer diferents tasques. Més tasques amb menys personal i amb la constància i el neguit de reciclar-se a temps a les noves eines que van sortint.

Avui dia un editorial o periodista no pot estar cenyit a un únic mitjà com és el paper. Diuen que el paper acabarà desapareixent…El mitjà digital forma part del dia a dia de la nostra societat. Els hàbits del lector varien i no són constants. Qui no mira les xarxes socials a diari i  s’informa per mitjà de les webs? Les futures generacions són 100% d’entorn digital. Ara estem en un moment en qué el paper encara existeix i mig funciona però ens hem d’avançar als posibles canvis en el temps i ser concients de que hem d’estar en els dos mitjans.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat