Es busquen bones persones

Tots som persones i cal respectar les diferències. Tothom pot viure la vida com li sembli oportú. Però la societat cerca aquells que contribueixin a millorar-la. Gent que contribueixi. Que hi faci aportacions i no només que visqui a remolc. I per ser d’aquestes persones, cal formar-se contínuament. Hi ha moltes oportunitats per fer-ho. La vida ensenya. Però també hi ha ajudes per formar-se. Una munió de cursos permeten fer-ho de manera assequible. És més important ser constant i trobar el temps, que els diners per accedir al saber. I quan dic això no parlo d’obtenir títols universitaris, màsters o qualificacions aristocràtiques, sinó simplement coneixements. Youtube dóna classes de pronunciació anglesa a cost zero i permet la pràctica presencial que fins no fa tant només es podia fer viatjant.

Però avui hem de considerar un nou paràmetre. Hem passat de la vella premissa d’estudiar per “trobar” ocupació a “crear” la nostra  pròpia ocupació. La tecnologia seguirà automatitzant oficis i “prendrà” ocupació a molta gent. Però també se’n crearan de nous que implicaran  altres formes de treball i sobretot requeriran competències i habilitats diferents. Moltes que encara no s’imparteixen a les escoles i que no valorem prou. Caldrà treballar més la flexibilitat cognitiva i intel·ligència emocional. El desig d’aprendre. La comunicació assertiva, el teletreball, el pensament creatiu, divergent i lògic, la diversitat, la col·laboració, la resiliència, el servei, la consciència de l’entorn… El món que s’acosta segueix posant reptes com sempre ha fet.es busquen bones persones

Hem d’entendre que cada època ha portat la seva revolució. Una fase disruptiva. Del cavall al carro. De la manufactura a la robotització. Del món tancat al llogaret global … Canvis radicals però també amb infinitat de noves oportunitats i nous perfils socials. Moltes de les ocupacions d’avui, potser demà ja no existiran. I caldrà trobar noves formes de construir aquest futur.

No només cal intel·ligència i coneixements. Són les actituds les que fan la diferència. Les habilitats socials per integrar-se en un món en constant moviment. Saber estar. Empàtic. Sacrificat. Simpàtic. Recordar que massa informació porta sovint a la  poca comunicació. A pensar que ho tenim tot en el nostre castell. Però en aquestes bombolles es viu una vida isolada. Un món petit. Respectable, però tancat.

es busquen bones personesSi es vol volar en un món de llibertats s’ha d’aprendre de la universitat de la vida. Del coneixement permanent. Aquell que neix de l’actitud encuriosida que fa preguntar el per què de quasi tot. Que ens manté amb la ment de l’infant i guarda l’experiència dels avis. I així ens anem fent.

Perquè som irrepetibles i diferents, però només amb una actitud positiva contribuirem a que la societat sigui cada dia millor.

Pia Prat Jorba

La Festa dels Reis d’Igualada

La festa dels Reis d’Igualada ha estat acreditada  com a Festa d’Interès Nacional i és quelcom que tots els igualadins hauríem d’estar a orgullosos, doncs la majoria de nosaltres hi hem participat, d’una o altra manera, al llarg de la seva història i per tant, el suport que ha de rebre aquesta nominació ha de ser total.

la festa dels reis d'igualadaAixí que, a propòsit d’una publicació gratuïta que circula per la nostra ciutat d’Igualada i comarca, he decidit escriure aquestes quatre línies.

La festa dels Reis d’Igualada implica sentiment d’identitat, voluntariat, generositat… i un munt de emocions que fan d’aquest dia una joia compartida (qui ha fet de patge o ha participat activa o passivament ho sap). És fàcil desmerèixer els organitzadors d’aquesta associació. Costa poc escampar porqueria. Parlar de diners, insinuant cobdícia i enriquiment, aviat es crida l’atenció.

Com a igualadina que sóc, i deixant de banda la meva tasca professional, trobo molt desencertat recolzar-se en aquests aspectes per fer un reportatge i oblidar-se – o callar – els molts aspectes positius. En els darrers anys s’ha lluitat molt per poder tenir un reconeixement a nivell nacional i mundial (UNESCO). Aquesta és una festa d’Igualada de la que no se n’ha apoderat ningú. Som molts els que participem d’aquest dia voluntàriament des de fa molts anys… Sempre hi ha hagut un periodisme sensacionalista que confon la bona informació amb la calumnia i el descrèdit. Afortunadament els igualadins són intel·ligents i saben distingir una cosa i l’altra.La festa dels reis d'Igualada

No vulguem menystenir  una Festa tan preuada per la nostra quitxalla (i adults) i reconeguda arreu, amb una organització digne d’elogi. Sempre es pot millorar, però des de la crítica constructiva i  sense recel, doncs és la  manera de prosperar

Pia Prat Jorba

Les DOTZE campanades

Com ja acostuma a ser habitual, per Cap d’Any les cadenes de televisió llueixen de presentadora estrella per a comptar les dotze campanades. Suposo que pensen com atreure l’atenció del públic que mira la seva cadena. Però no s’adonen que a vegades fan un flac favor a la seva marca i els valors que diuen defensar.

Antena 3 ha seguit reincidint en el seu tema. Tenen un “clàssic” perquè la gent en parli: el vestit de la Cristina Pedroche. Volen que sigui espectacular  i es queden amb la dona “florero”.  Una imatge per satisfer als mascles. Però això ja no ho fa ni el calendari Pirelli, que fa anys es considerava sexy i que ara utilitzen altres imatges que respecten la persona.  les dotze campanes

No tinc res contra les dones atractives que es saben vestir. Però si l’únic objectiu és fer-les servir per fer bullir les xarxes amb comentaris i etiquetes potser ens ho hem de fer mirar. I si només es busca que parlin d’ells, encara que sigui bé, ens recordarem d’en Dalí i els seus bigotis psicodèlics i dels seus comentaris sobre l’àcid ribonucleic. Era molt més intel·ligent.

Potser ens hauríem de  preguntar per la falta de comprimís social en la construcció d’una societat més igualitària. Les dones no són només cossos per mirar. I si es tracta d’un concurs de bellesa femenina, sobra l’estaquirot que l’acompanya. L’elegància no és exhibicionisme. I si ho és, val la pena que es digui obertament. Hi ha espais sobrats per promocionar-ho.

les dotze campanadesLamento que les dotze campanades que assenyalen el traspàs d’un any al següent, acabi tenint una connotació masclista. Elles han de ser esculturals. Mentre ells poden ser “interessants”, una manera de justificar que no siguin ni joves, ni prims, ni guapos, com elles. Que la única opció de les dones per aparèixer en pantalla sigui l’atracció sexual és deplorable i criticable. El criteri hauria de ser el mateix per ambdós presentadors, siguin del gènere que sigui.

Tots els mitjans de comunicació s’omplen la boca de paraules. Però són falses quan els fets demostren el contrari del que prediquen. La igualtat no és només un concepte o una reivindicació. És una manera de viure i entendre la societat. De la mateixa manera que es demana “exemple” a persones i institucions que tenen una imatge pública, els mitjans haurien de ser conscients del seu paper social. No tot es paga amb diners, ni tampoc tot es fa per ser consumit.

Ja es veu que per alguns això no té cap valor. S’aprofiten de la seva posició i força i llueixen la seva imatge fatxenda i plena de “xuleria”. No és de rebut això de què “ho faig perquè puc i vull i perquè això ens dona share de pantalla, en un prime time molt disputat”. Sempre s’hauria de respectar les persones i no només fruir de la seva aparença. I no oblidem que discriminar per raó de gènere, color de la pell,  llengua o  religió és atemptar contra dels pilars fonamentals de la nostra civilització. A Istambul, per cridar l’atenció hi ha qui ha optat per un altre procediment encara més execrable. No podem vendre els principis pels diners o per la notorietat. El que importa és la construcció i la defensa dels criteris pels que ens volem governar.

Si volem presumir d’alguna cosa…, que sigui d’Humanitat!

Pia Prat Jorba

Reflexions sobre la reforma horària

Fa poc em van convidar a un debat sobre la reforma horària. Es van dir coses molt interessants i he pensat fer el meu post del mes sobre aquest tema.

Fa uns quants anys, el 1942, el dictador Franco va canviar l’horari per fer-lo coincidir amb Alemanya. Uns diuen que per a raons bèl·liques. Altres per estalviar en un món de misèries. Així que l’horari ja no és mai el que marca el sol. D’estar gairebé al damunt del meridià de Greenwich, i tenir l’hora com UK, Portugal i Canàries, ens hem  “avançat”  a l’hora solar.

Segons experts en medicina, això repercuteix en els nostres bioritmes i en les nostres constants vitals. Núria Chinchilla, experta en conciliació laboral i familiar, fa aquesta declaració: “Vivim en un jet lag constant que porta problemes de son, estrès i absentisme”

unnamed

El nostre és un país presencialista. Què vull dir amb això? Doncs que valorem les hores d’estada a la feina i no les de profit…,quan  el que importa és l’eficàcia i eficiència per hora treballada. No es tracta de treballar més hores, sinó fer millor la feina  i amb més intensitat.

Afortunadament, això està canviant amb les noves tecnologies. Internet i altres permeten el treball fora de la feina i brinden l’oportunitat de no haver de “fitxar”. Tot i així ens falta molt per assolir els nivells de qualitat de vida del nord d’Europa.

Està comprovat que els països més productius tendeixen a ser els que dediquen menys hores a la feina ja que els permet poder-se formar, tenir més qualitat de capital humà, capacitat d’innovació i gestió empresarial, així com l’abstenció i flexibilitat a la jornada laboral.

Com ens afectaria la reforma horària? Què hauríem de canviar?

  • Hores de feina:

seria interessant reduir la jornada laboral, fent-la intensiva.  D’aquesta manera tots podríem anar més d’hora al vespre i guanyar les hores “perdudes” al migdia, a l’hora de dinar. Som dels països de la comunitat europea que tenim més vacances a l’any. 24 dies…, calen? Potser fent-ne menys i distribuint les hores de feina de diferent manera aniríem millor.

  • Educació:

passem de reunions de vocals de classe per a mares minoritàries (a les 5 de la tarda) a reunions massives en hores intempestives (9 del vespre) que anant bé, acabes a les 11 de la nit,  necessitant cangurs per donar de sopar i posar a dormir als nens.

  • Comerç:

els dilluns al matí és tancat. La majoria de botigues obren de 10 a quarts de dues, i de 5 a 9 del vespre… A les 5 obrir? Si tens família és quan surten els nens d’escola…, i a les 9 del vespre…, arribar a casa?…, quan els nens ja dormen…

  • Cultura i oci:

segons els adolescents la “marxa” engega a quarts de 3 de la matinada. Mentrestant, han de fer un beure i passar el temps per poder estar/aguantar desperts…, i l’endemà… estan morts de son, es lleven tard, vagarosos, aixafats i desmotivats. Quina llàstima. Estem fent malbé el nostre futur. On és la voluntat d’anar a dormir d’hora per aprofitar el dia anant d’excursió, a entrenar…?

M’agradaria recalcar que treballar menys hores o tenir més flexibilitat, no vol dir treballar menys. Però desafortunadament el nostre és un país d’espavilats, de vius, i pot passar que, per culpa d’uns i altres, els empresaris no treguin rendiment dels sous que paguen…

Hi ha qui diu que és quasi impossible canviar maneres de fer (horaris) després de tant de temps. Però les coses evolucionen més de pressa del que molts pensen.

Qui hagués dit que els fumadors acabarien sent malvistos? Que no podrien tenir una cigarreta a la boca en llocs  públics, ni en llocs tancats, ni d’esbarjo, com una discoteca o un estadi? Què una cosa que havia estat un referent esnob i elegant, acabés sent un vici insà acorralat socialment?

Aconseguir una conciliació laboral entre feina i família de ben segur faria que tinguéssim millors hores de son, de digestió…, i el més important, famílies més equilibrades i amb més temps per dedicar-se a la les seves responsabilitats, a la família, als amics, l’esbarjo, l’esport  i totes aquelles coses que es volen fer i no es troba el temps per fer-les.

Res és impossible.  Voler és poder i més si és un bé per a tots.

Pia Prat Jorba

 

Ser feminista

Unknown

En general els alts càrrecs estan ocupats per homes. Centrant-nos en el sector de la premsa del que formo part, amb la quantitat de mitjans de comunicació que hi ha (tan a nivell nacional com comarcal), són encara poques les dones que estan al capdavant. Mónica Terribas a la Corporació i recentment l’ARA amb l’Ester Vera. En quant a mitjans comarcals a Catalunya, en capçaleres de pagament em consta que només  hi sóc jo, suposo que per ser un canal més conservador, mentre que a la premsa gratuïta, afortunadament, hi ha una mica més de representació femenina, tampoc gaire més. De redactors i periodistes n’hi ha d’ambdós gèneres. És més, crec que quan es cursa la llicenciatura hi ha un percentatge més elevat de dones que d’homes, però un cop s’aventuren en el món laboral, les dones no tenen les mateixes oportunitats, sobretot quan han de conciliar feina i família…

Mai s’ha d’imposar res. Les coses que es fan a la força, no solen sortir bé. Han de caure pel seu propi pes. Però les dones s’han de fer valdre. No és una lluita, però si que hem de mostrar les nostres capacitats. Ens han de valorar pel que som i pel que aportem. I se’ns ha de respectar i acceptar en tots els àmbits. No som més ni menys com a col·lectiu, però individualment cadascú aporta les seves característiques i coneixements. Les dones, en general, aportem una perspectiva diferent als homes i, com la societat és de tots, hem de ser conscients del nostre potencial i capacitats. I sobretot, hem de creure’ns-ho.

Els valors/qualitats que aporta la dona a l’empresa, o a un mitjà de comunicació són els mateixos que pot aportar un home. Però una dona aporta normalment una visió diferent, més sensible i detallista. El sentit de l’organització i desenvolupament de les tasques és també diferent. Les dones hem hagut de compaginar moltes coses, fer-les simultàniament en un mateix moment. Hem de tenir les antenes sempre desplegades. Mentre que els homes, en general, s’han pogut concentrar en temes concrets, que solen anar resolent de forma seqüencial, un darrera l’altre. Els mateixos doncs que apareixen en el dia a dia del món laboral i familiar entre homes i dones.

No s’ha d’afavorir artificialment el paper de la dona. Una sobredosi de notorietat irreal pot fer-nos més mal que bé. Ni es tracta tampoc d’eclipsar els homes, o deixar-los de menys. En una societat moderna cadascú té el seu espai, les seves capacitats i ha de contribuir en la mesura que correspongui. S’ha d’evitar una societat masclista, però tampoc creure’s que per raó de gènere ja serem millors o pitjors. Voler sobresortir només per ser dona pot desencadenar a ser incompreses i no acceptades. No hi ha d’haver entorns masculins i femenins, sinó que s’ha de conviure en tots els àmbits socials. No cal ser una feminista fanàtica, que només pensi en els avantatges o inconvenients del gènere. Millor és ser conscient de les pròpies capacitats i no pensar que s’és més o menys que ningú. Només conscients de les pròpies capacitats per desenvolupar les pròpies responsabilitats. Tot ha de ser compartit i igualat. El quid de la qüestió no és el d’intercanviar papers. És simplement conviure plegats.

images

No s’ha de permetre la desigualtat de condicions en el món laboral. Tampoc que per una mateixa feina una dona guanyi menys que un home. La única diferència, valorant pels resultats, pot estar en el que un i altre aporten. Per això s’ha d’exigir el que és de justícia. No cal lamentar-se quan el problema ve per no tenir prou vàlua, o per manca d’autoestima. Tothom, homes i dones, ha de demostrar el que li correspon en el seu dia a dia, treballant dur i fent-se respectar.

La desigualtat entre gèneres té arrels en una societat masclista. En molts llocs del món encara hi és. Els homes decideixen i les dones callen. Però el sentit de la història porta vers la igualtat de gènere. I quan diem igualtat no ens referim a la física. Per més que molts vulguin, homes i dones no som iguals. Hi ha coses que les dones fan i els homes no. Per exemple tenir fills. Per la resta poden haver-hi homes afeminats i dones masculinitzades, forts o dèbils. Ens referim estrictament als drets que corresponen com a persones i a la llibertat de tothom per desenvolupar-se de la manera que cregui convenient.

vectornet-icon-series-rosie-the-riveter-we-can-do-it

El fet de que homes i dones siguin diferents no és rellevant. Tampoc els homes i dones no són homogenis i són diferents. I és senzillament la diferència el que enriqueix la convivència. Els homes i les dones pensen de diferent manera, resolen els problemes per camins diferents, es comporten i enfatitzen la importància de les coses de forma diversa i experimenten el món que els envolta a través de filtres genèticament desiguals. Segons estudis científics, les dones tenim un nivell més elevat d’estrògens que els homes i aquesta hormona fa que reaccionem de diferent manera davant de situacions d’angoixa i estres.

Afortunadament aquests canvis es van consolidant a la societat. Les dones tenim més oportunitats d’accedir a professions que abans eren només masculines. I cada dia hi ha més dones que professionalment han anat afegint experiències en camps que no fa tant li eren vetats. I a mesura que hi ha més dones en tots els estaments socials, la societat resultant també és una altra.

I això fa que les diferències de rol entre homes i dones cada dia siguin més petites. Segons les investigacions de metges i cirurgians de la Universitat de Columbia de NY, les conductes masculines i femenines prototípiques s’assemblen més cada vegada. Per això, quan hi han divorcis, ara hi ha més custodies compartides i molts homes tiren endavant sols la seva família i la seva llar.

Però com sempre, les generalitzacions són motiu de greus errors d’apreciació. Hi ha homes que no entenen altre cosa que aquell paper atàvic de l’home violent que anava a caçar i dones que no volen deixar la cura dels fills i de la casa.

Ser dona i mare és una joia que no s’ha de renunciar. Tampoc a expressar-se de manera femenina. Per què no lluir elegància i bon gust?. Perquè no invertir temps en alletar els fills? Perquè ser home o dona vol dir sentir-se bé un mateix. Però els sentiments no són els mateixos. Els homes tenen motius de sentir-se bé i les dones també. I segurament no de la mateixa manera. Per ser un mateix no cal renunciar a ser qui ets. Home o dona. A la societat li calen tots dos. Pensem-hi…

creatividad-femenina_CLAIMA20150324_1389_27

Jo em sento molt dona, femenina i feminista.

Pia Prat Jorba