La Festa dels Reis d’Igualada

La festa dels Reis d’Igualada ha estat acreditada  com a Festa d’Interès Nacional i és quelcom que tots els igualadins hauríem d’estar a orgullosos, doncs la majoria de nosaltres hi hem participat, d’una o altra manera, al llarg de la seva història i per tant, el suport que ha de rebre aquesta nominació ha de ser total.

la festa dels reis d'igualadaAixí que, a propòsit d’una publicació gratuïta que circula per la nostra ciutat d’Igualada i comarca, he decidit escriure aquestes quatre línies.

La festa dels Reis d’Igualada implica sentiment d’identitat, voluntariat, generositat… i un munt de emocions que fan d’aquest dia una joia compartida (qui ha fet de patge o ha participat activa o passivament ho sap). És fàcil desmerèixer els organitzadors d’aquesta associació. Costa poc escampar porqueria. Parlar de diners, insinuant cobdícia i enriquiment, aviat es crida l’atenció.

Com a igualadina que sóc, i deixant de banda la meva tasca professional, trobo molt desencertat recolzar-se en aquests aspectes per fer un reportatge i oblidar-se – o callar – els molts aspectes positius. En els darrers anys s’ha lluitat molt per poder tenir un reconeixement a nivell nacional i mundial (UNESCO). Aquesta és una festa d’Igualada de la que no se n’ha apoderat ningú. Som molts els que participem d’aquest dia voluntàriament des de fa molts anys… Sempre hi ha hagut un periodisme sensacionalista que confon la bona informació amb la calumnia i el descrèdit. Afortunadament els igualadins són intel·ligents i saben distingir una cosa i l’altra.La festa dels reis d'Igualada

No vulguem menystenir  una Festa tan preuada per la nostra quitxalla (i adults) i reconeguda arreu, amb una organització digne d’elogi. Sempre es pot millorar, però des de la crítica constructiva i  sense recel, doncs és la  manera de prosperar

Pia Prat Jorba

Les DOTZE campanades

Com ja acostuma a ser habitual, per Cap d’Any les cadenes de televisió llueixen de presentadora estrella per a comptar les dotze campanades. Suposo que pensen com atreure l’atenció del públic que mira la seva cadena. Però no s’adonen que a vegades fan un flac favor a la seva marca i els valors que diuen defensar.

Antena 3 ha seguit reincidint en el seu tema. Tenen un “clàssic” perquè la gent en parli: el vestit de la Cristina Pedroche. Volen que sigui espectacular  i es queden amb la dona “florero”.  Una imatge per satisfer als mascles. Però això ja no ho fa ni el calendari Pirelli, que fa anys es considerava sexy i que ara utilitzen altres imatges que respecten la persona.  les dotze campanes

No tinc res contra les dones atractives que es saben vestir. Però si l’únic objectiu és fer-les servir per fer bullir les xarxes amb comentaris i etiquetes potser ens ho hem de fer mirar. I si només es busca que parlin d’ells, encara que sigui bé, ens recordarem d’en Dalí i els seus bigotis psicodèlics i dels seus comentaris sobre l’àcid ribonucleic. Era molt més intel·ligent.

Potser ens hauríem de  preguntar per la falta de comprimís social en la construcció d’una societat més igualitària. Les dones no són només cossos per mirar. I si es tracta d’un concurs de bellesa femenina, sobra l’estaquirot que l’acompanya. L’elegància no és exhibicionisme. I si ho és, val la pena que es digui obertament. Hi ha espais sobrats per promocionar-ho.

les dotze campanadesLamento que les dotze campanades que assenyalen el traspàs d’un any al següent, acabi tenint una connotació masclista. Elles han de ser esculturals. Mentre ells poden ser “interessants”, una manera de justificar que no siguin ni joves, ni prims, ni guapos, com elles. Que la única opció de les dones per aparèixer en pantalla sigui l’atracció sexual és deplorable i criticable. El criteri hauria de ser el mateix per ambdós presentadors, siguin del gènere que sigui.

Tots els mitjans de comunicació s’omplen la boca de paraules. Però són falses quan els fets demostren el contrari del que prediquen. La igualtat no és només un concepte o una reivindicació. És una manera de viure i entendre la societat. De la mateixa manera que es demana “exemple” a persones i institucions que tenen una imatge pública, els mitjans haurien de ser conscients del seu paper social. No tot es paga amb diners, ni tampoc tot es fa per ser consumit.

Ja es veu que per alguns això no té cap valor. S’aprofiten de la seva posició i força i llueixen la seva imatge fatxenda i plena de “xuleria”. No és de rebut això de què “ho faig perquè puc i vull i perquè això ens dona share de pantalla, en un prime time molt disputat”. Sempre s’hauria de respectar les persones i no només fruir de la seva aparença. I no oblidem que discriminar per raó de gènere, color de la pell,  llengua o  religió és atemptar contra dels pilars fonamentals de la nostra civilització. A Istambul, per cridar l’atenció hi ha qui ha optat per un altre procediment encara més execrable. No podem vendre els principis pels diners o per la notorietat. El que importa és la construcció i la defensa dels criteris pels que ens volem governar.

Si volem presumir d’alguna cosa…, que sigui d’Humanitat!

Pia Prat Jorba