La testosterona masculina rància del món empresarial

Aquest post no és més que una reflexió als empresaris que creuen que per ser homes i tenir poder (econòmic i influències), són omnipotents.

Aquells que  es “pavonegen” de les seves conquestes, tant sentimentals com empresarials. Els que sempre tenen un “guapa” a la boca i van amb segones intencions. Els que només et veuen com un objecte a conquerir i tant els  fa les teves qualitats professionals. Els que no es recorden qué fan en el poder i el perquè hi són. Els que només els preocupa mantenir-se-hi utilitzant a les persones. Els que estan mancats de valors i de sentiments. D’escrúpuls. Els que veuen a la dona com a la criadora dels seus fills i a la empresària, la dona disposada a tot,  i no precisament per als seus mérits intel·ectuals,  sinò per la seva bellesa i disposició a rendir-se als seus peus pel seu poder o influència,  pels seus diners.

foto post pia

Homes masclistes, ATERREU! Hi han dones millors que vosaltres. Que potser no aixequen la cama “per pixar la paret” però que són àgils, flexibles i intel.ligents, no com molts de vosaltres, que encara viviu ancorats en les costums i normes del segle passat. Que només voleu i busqueu el reconeixement perquè potser només viviu d’això, i teniu una testosterona barata i covarda faltada d’autoestima. Els que sou tan mascles; podríeu cuidar-vos dels vostres fills i treballar en el mateix càrrec de responsabilitat que regenteu?… i a més a més; estar atractius, “sexys” i pendents de les vostres esposes de la mateixa manera, com em consta,  a vegades exigiu?

Feu-vos-ho mirar, si us plau. No cal dir noms ni posar en evidència a ningú… però a diari hi ha qui fa comentaris despectius de gènere i són homes amb responsabilitats polítiques, econòmiques i socials importants.

Segons quins comentaris no s’haurien d’acceptar ni tolerar  mai sota cap mena de concepte.

Pia Prat Jorba

Tan informats i tan mal comunicats

No parem de consumir informació. Les noves tecnologies ens ho posen molt fàcil. Imatges (Instagram), vídeos (Youtube), missatgeria curta (Twitter, Whatsapp), xarxes d’amics i coneguts (Facebook), sense oblidar tampoc els tradicionals telèfon, missatgeria, radio, televisió i altres mitjans de comunicació digitals o paper… Mai com ara havíem gaudit de tanta informació, per poder fer-nos una opinió. Però massa sovint només és molt soroll per atordir-nos. Ens bombardegen amb notícies. I sovint som nosaltres els que en fem un efecte multiplicador, reenviant-les a amics i coneguts. Xerrem molt i ens comuniquem poc. Sovint donem més informació a fora de casa que amb qui convivim. Quantes vegades enviem un msm per whatsapp per estalviar-nos una trucada, un viatge o un “enfado”?

259e25ab6ee4499b699928c7ff80a43a

Tantes possibilitats digitals, fan que moltes vegades perdem la part més humana i emotiva de la comunicació. Aquella que arriba sense paraules. Amb una mirada. O el frec d’una carícia o el gest còmplice. Parlar de cara. Mirar-se els ulls. Enraonar. Discutir i perdonar-se. Aclucar els ulls i sentir-se acompanyats en la pròpia solitud…

He de reconèixer que sóc consumidora de les xarxes socials. La meva feina m’ho demana, i m’hi sento bé quan estic connectada. Alguns em diuen que enganxada. Tinc forces amics/seguidors, per utilitzar els termes de la xarxa, a qui no conec en persona… Segurament alguna vegada m’he topat amb ells en algun lloc, anant pel carrer o simplement compartint proximitat en qualsevol espai. I ni m’han reconegut, ni jo a ells… Només sabem la imatge que publiquen, el que escriuen, però no sabem quina veu tenen!!!!

Quina societat tan contradictòria, aquesta d’estar a la taula amb els que més s’estima i que s’estigui més pendent d’un estri que et lliga a un món virtual, que dels que tenim al costat, de manera que la realitat queda diluïda i el seu lloc l’ocupa la imaginació induïda… Massa sovint estem més “enganxats” al mòbil que a la família, la parella i els amics.

21D

Alguns experts ens alerten de les addiccions que això comporta. Deixar-se arrossegar per coses als que no som capaços de dir prou. No, és aquella paraula que més costa dir. S’ha de ser valent per utilitzar-la. És més confortable deixar-se portar per la corrent. “Tothom ho fa” i dir que “el mòbil és avui una necessitat bàsica…” Una màquina que ens lliga a la vida… Quina?

És trist, però cert. Com més facilitats tenim de comunicar amb aquestes eines, menys sensibles i menys humans ens tornem. Dir les coses per escrit, costa menys que en persona. Sovint em faig la pregunta, què passaria si perdès el mòbil? Jo m’esgarrifo només de pensar-ho, tot i que tinc gravades les dades a l’ordinador i al icloud

Per començar no sabria a qui trucar, perquè no em sé cap telèfon. Excepte el de casa dels pares, que me’l vaig aprendre quan era petita per si em perdia…. i és un fixe. Amb això correboro la teoria de que com més facilitats i més comoditats, som més inútils. A menys esforç, més depenem de les màquines. De la tecnologia. Ens hem acostumat tan a ella, que no podem viure sense. Potser un dia no molt llunyà, quan els robots siguin quasi humans governaran el món. Ja ens ho avancen moltes pel·lícules de ciència ficció…

images

I si tot això al menys servís per aprofitar el temps o les nostres capacitats per avançar en altres camps, o per tenir una millor opinió de les coses, o per construir una societat millor, evitant que els poderosos ens prenguessin el pèl… Però lamentablement consumim el que ens donen. I ens entretenim amb el que els convé. De fet encara seguim en el “panem et circenses”, malgrat no ho vulguem reconèixer.

Segurament perquè estem atrafegats enviant un missatge, o escrivint aquest post…

Pia Prat Jorba