To be faithful or not to be

Fa dies que la notícia de la descoberta dels usuaris de la pàgina web d’Ashley Madison  circula per tot arreu. A diari un mitjà o altre en fa menció. El que és ben curiós és que els usuaris (per suposat) i la societat en general no en digui res. No es manifesti.

Quantes parelles casades han fet el salt a la seva dona/home? A l’Anoia concretament més de dues mil…, que no en són poques.

imgresEntenc que avui dia és fàcil tenir oportunitats de flirteig, doncs les noves tecnologies ens ho posen molt però que molt fàcil. Que si whatsapps,  facebooks, twitters però això no justifica que un pugui saltar-se el compromís que al seu dia va contraure davant dels qui més estima,  i no es tracta d’un compromís religiós o legal si no de ser sincers i honrats amb qui et compromets a compartir la vida amb exclusivitat.

Sovint als separats ens veuen com uns rars. Quan sents converses al estil: Sí, aquell/a és un/a separada/separtat… com si fos un adjectiu important a ressaltar de la persona. Doncs miri, sí. N’hi ha molts que ho som d’aquest club. Potser el més encertat seria que ens diguéssin que som els honrats, perquè la veritat, separar-se no és fàcil. És un acte de valentia i de sacrifici, doncs es renuncia a moltes coses (amics, companyia, estabilitat, reconeixement de la família… ), moltes, tant emocionals com materials i la zona de confort desapareix precipitadament. Però val a dir que potser és necessari per sentir-se sincer, lliure i valent. Com es pot fer el salt amb qui convius i dissimular? Com pots portar una doble vida? Em costa pensar-ho, s’ha de saber ser un bon actor. Puc imaginar-me algún dels motius: “a casa no em donen l’amor que busco o necessito”, “no tinc prous diners per emancipar-me i mantenir un divorci amb condicions”, “qué diràn els de casa”, “com ho portaràn els fills”…. o sia que la necessitat, el qué diràn i els interessos predominen a la sinceritat, valentia i a la honradesa.

Jo no convido a que la gent es separi. Ni molt menys. Sempre s’ha d’intentar solucionar els mals entesos i mirar de superar les crisis que amb els anys és fàcil de que en vinguin.  El bonic que ha de ser poder superar-les  i enfortir-se amb la parella. El que em costa d’entendre són aquells que  veuen la necessitat de buscar nous horitzons de distracció i portar una doble vida. Contents i enganyats, vaja. Així que els separats i els singles malgrat tenir la xacra, l’etiqueta de que som uns repudiats, uns poca paciències, i uns mal carats hem d’aguantar la farsa d’alguns que simulen un matrimoni feliç i estable i que és un engany.imgres-1

Els singles és una altra “espècie”. Gent que viu sola, per opció o perquè el destí els ha dut a viure sols. Alguns et diuen que no han trobat la persona, altres que “la seva llibertat és massa cara”, sigui quina sigui la raó, quan aprofundeixes amb algun d’ells o elles, singles al voltant dels 40,  et reconeixen que estar sol no és fàcil, tot i les avantatges que pugui tenir o sembla tenir o ens vulguin fer creure, però també et reconeixen que si han de prendre un compromís ha de ser de veritat. No hi ha mitges tintes.

Ser infidel vol dir enganyar-se a un mateix. És també enganyar a la persona amb qui convius i has format o no una família, amb qui comparteixes llit, neguits, alegries i il·lusions. Enganyar als fills. Enganyar a una tercera persona a qui potser la tens a l’espera de si faràs un cop de cap per engegar una vida amb ell/a… o simplement només la/el utilitzes com a moneda de canvi o de passa temps.

Anys enrera quan el divorci no existia, quan els recursos eren diferents (perquè home i dona no estaven en igualtat de condicions), quan separar-se estava prohibit per llei (perquè hi havia una societat sumament religiosa i represiva), i es tenien represalies socials i morals, encara puc entendre el per què la gent no feia el pas, però ara?

És clar que ésser sincer, honest és pagar un preu molt alt. El preu de la soledat, el preu de ser titllat de “rar, especial, que ningú l’aguanta”. Els separats o singles intenten senzillament ser honestos amb ells mateixos i amb els altres. És clar que vivim en una societat mancada de valors i on la sinceritat no es percep com a tal virtut, sinó més aviat com una feblesa, com una debilitat de caràcter. Al final, quin mal hi ha en jugar a dues bandes si tothom ho fa?

unnamed

Pia Prat

Hipocresia a Europa

Estem assistint a un vergonyós espectacle amb el drama dels refugiats, la pitjor crisi des de la 2ªGM, que arriben al nostre continent fugint de la barbàrie de la guerra o simplement buscant un futur mes esperançador, per ells i les seves famílies. Potser un tret  que evidencia com som realment els europeus, ben allunyat del que prediquem. Volem un món obert on tothom es pugui bellugar lliurement i construïm una tanca dissuasòria de seguretat, a la frontera entre Sèrbia i Hongria, per evitar que “els estranys” puguin entrar “al paradís”.

mundo

Nosaltres van crear aquest problema, amb l’inestimable comandament de l’amo americà. Nosaltres vam ajudar a envair Irak, tenim tropes a Afganistan i se’ns va ocórrer donar suport als rebels a Síria, que després han esdevingut pitjors que els que hi havia. I ara volem evitar que vinguin els que s’escapen de la situació que vam crear. I aixequem tanques de fil espinat i ganivetes ben esmolades igual que les del govern d’Espanya a Melilla. Els polítics parlen de que s’ha d’evitar, com sigui, que entrin aquestes persones desesperades que fugen, per motius econòmics o polítics – i en moltes ocasions per escapar de la mort – perquè no sabem on posar tants refugiats.

Els cas d’Afganistan ja sabem com acabarà. La incompetència  dels americans i els seus aliats en tractar la idiosincràsia del poble afganès, derivarà en una retirada de les tropes de la coalició i la tornada dels talibans al poder. Això sí, deixant un llast d’un munt de morts innocents i el país en runes.

Irak és un cas pitjor. S’hi va anar perquè hi havia “armes de destrucció massiva” que mai ningú ha trobat. Després arribaren els negocis d’Halliburton i l’exèrcit de mercenaris de Blackwater.  I tots sabem que acabaran fugint, deixant el país a la misèria i en mans de l’Estat Islàmic, Al-Qaeda, o qualsevol altre nom que adoptin els que governen des del terror.

Síria és un cas particular. Els opositors al règim del dèspota i sanguinari Bashar al-Assad van començar a combatre’l amb les armes. Aleshores alguns estats europeus els hi van donar suport militar. Però ara resulta que el poble pateix una guerra inacabable on es barallen els del règim, els insurgents i els terroristes d’Estat Islàmic.

La majoria dels refugiats que truquen a la porta d’Europa són d’aquests tres països. I nosaltres, els hi tanquem mentre veiem astorats el seu patiment. També com alguns moren davant una tanca, en una camió o ofegats al mar. Oblidem que amb la nostra estúpida arrogància ignorant hem causat la seva dissort.

No s’han de defensar els règims corruptes, dèspotes o totalitaris. Però tampoc voler imposar la nostra cultura i manera de ser en llocs on les arrels cíviques són molt diferents. Ens creiem els defensors de la democràcia planetària. Donem lliçons de drets humans. Però per interès tanquem els ulls davant el que fan Rússia, Corea del Nord, Xina i l’AràbiaSaudita

Es troba a faltar més valentia en defensa del poble kurd. Però els turcs – a qui necessita l’amic americà per la base militar d’Incirlik – els estan massacrant aprofitant-se de la disbauxa que hi ha a la frontera siriana. És un genocidi semblant al que es va fer a Armènia, que sempre han negat i Europa ha consentit.

En canvi és més fàcil protestar contra de l’estat d’Israel, per les seves polítiques errònies amb el poble palestí. Però sabent que és l’única democràcia real a l’Orient Mitjà, el risc de la protesta és petit. Tothom sap que no els passarà el mateix, que amb els que no tenen cap respecte per la vida, dels que no comparteixen el que ells fan.

refugiados02Le declaracions dels líders europeus proposant reunions d’urgència i cimeres, que sempre arriben tard, no són cap solució pel patiment de tota aquesta gent. S’han d’acollir, ens agradi o no. No es poden esgavellar països en nom de la democràcia i després, quan la cosa s’embolica, marxar-ne amb la cua entre cames, deixant la situació pitjor que abans. Potser seria millor no voler arreglar la casa dels altres, quan en prou feines sabem arreglar la nostra.

Els iraquians estan millor que amb Saddam? Els libis estan millor que amb Gaddafi? Els sirians millor que abans de la guerra? I a Tunísia? Què ha passat a Egipte? Qui ajuda a l’Estat Islàmic?

Segurament n’hi hauria prou sent més humans i tractar aquesta gent com voldríem ser tractats nosaltres.

Pia Prat Jorba

fotos: El Mundo i La Vanguardia