Toros i toreros: matar i morir, és cultura?

De tot se’n diu cultura…. Matar,  és cultura?

Cultura segons l’enciclopèdia catalana és el conjunt de tradicions (literàries, històric-socials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la Humanitat.

Puc entendre que en una “corrida de toros” hi hagi un art. Els toreros es mouen amb una harmonia i flexibilitat molt peculiar i han de tenir ben apreses les passes i els moviments per esquivar una bèstia, de més de 500 quilos, que està molt nerviosa i angoixada, que els pot fer molt de mal i fins i tot matar-los.  Art el podem trobar en la indumentària, els vestits que llueixen i que són plens de filigranes precioses, de materials excepcionals que es fan especials en un entorn colorista i ple de dramatisme.  torero-julio-aparicio

Art en el muntar a cavall. Cultura, si traiem la part de la matança, és pot entreveure com a una representació, una tradició/festivitat de temps enrere en el què el matar per menjar era una necessitat i no un oci i que per tant, potser, es feia com a espectacle dels cortesans que volien lluir el seu poder i habilitats.

Però avui en dia, quin sentit té? El circ romà també era cultura en els seus moments d’esplendor. Sanguinària però exponent de la manera de ser i pensar de l’època. Però no m’imagino ara un espectacle com aquell. Veure com es mataven els enemics, els de religions diferents i els revoltats. Afortunadament hem deixat enrere l’esclavatge. El poder d’uns pocs sobre la vida i la mort dels altres. El mal tracte en públic. També les espases i els deus mitològics han evolucionat.

Per què no passa en el món taurí? Sóc conscient que genera molta riquesa  i que mou a molta gent a treballar per aquesta causa. Però és necessària la mort de l’animal? Ja no només matar-lo, sinó també el suplici sofert mentre el van debilitant fins l’estocada final o el “descabello”?

Qui és més bèstia? El torero, els espectadors o l’animal?

Aquests dies hi ha hagut molta polèmica al respecte. No entenc  que els que defensen que el toro no s’ha de  maltractar,  ni matar, vegin bé que li faci mal al torero. Això què és? Defensem la no violència, però sembla que tornem a les èpoques del “diente por diente i ojo por ojo” de la llei de Talió . No és una mica contradictori? A les xarxes socials he llegit cada comentari que Déu ni do.

toro-toreroNo és just voler la mort de ningú i menys d’una persona. Ens agradi o no el que esta fent ningú té dret a desitjar-li la mort. Posar-se a dir que el toro té el dret a la defensa no deixa de ser una forma d’hipocresia. Què volen dir amb això? Que matar animals està malament i que es matin persones en un espectacle està bé? Els toreros arrisquen la seva integritat física per guanyar-se la vida per uns espectadors que paguen per anar a la plaça.  Mentre hi hagi demanda, i subvencions,  hi haurà oferta. Mentre la gent hi vagi hi haurà curses de braus. Anem doncs a l’arrel del problema. Els qui  volen les places de toros. Els qui paguen per veure  patir a un animal. Els qui cobren impostos, taxes, comissions i fan beneficis per un espectacle que en diuen Fiesta Nacional.

Al sud de França, Arènes de Béziers, plaça amb molt de renom, es fan curses de braus però no es mata l’animal. I no hi ha cap forma de violència, llevat de treure’l a la plaça per enfrontar-se a un ambient hostil. Potser també sigui una forma atàvica de cultura però menys sanguinària, truculenta i  violenta.

En els nostres temps cal que es defensin els drets de tothom. També els de les minories i els dels animals. Potser hem de reflexionar si és que realment sabem controlar la nostra agressivitat envers els altres. Veure el públic enaltit,  entre ells menors, quan es remata l’animal en el “descabello”, no és cap bon símptoma. Ni ensenyança. Hem de saber acceptar que tothom faci el que li sembli adient, però respectant la vida i els drets de tots, persones i animals.

Banyar-se en sang per l’espectacle, ens embruteix i descendim fins al més vil dels nostres instints. No ens fa més persones sinó que ens fa baixar el nivell retornant-nos al món salvatge de les bèsties.

Pia Prat

Veure els següents enllaços que fan referència a aquest tema:

La mort d’en Cecil

És ben curiós l’enrenou que ha generat la cacera del lleó de Zimbabwe en Cecil, insígnia del país, abatut per un ric nord americà en una cacera. Però els safaris a l’Àfrica sempre han existit i estan permesos a la gent adinerada de tot el món, que pot pagar el que se’ls demana.

Ha calgut la mort del símbol dels lleons per obrir el debat i parlar-ne. I ara la gent es manifesta indignada. “Ei! Que ha mort el ‘Simba’ dels lleons!!!”. Quina catàstrofe! D’arreu han plogut dures crítiques per aquest fet. Però de res ha servit. La cacera segueix i seguirà. És un negoci que aporta diners al país. I el món expressa el seu disgust hipòcrita perquè es tractava d’un “exemplar extraordinari”, amb “denominació d’origen”, “l’estàndard dels lleons”, objecte del desig de molts que el volien fotografiar i per tan un reclam turístic que també generava ingressos.cecilviu

Des que va passar l’incident segur que se n’hauran mort molts  més. Però d’aquests no se’n parlarà. És clar, són carnassa. Es fan vells, la llei de la sabana. La mort porta la vida. I no només es maten lleons. Hi ha moltes més espècies salvatges que tenen i tindran el mateix destí que en Cecil.

empire state

És curiosa la societat que ens toca viure o no es parla de res més. El món s’enfonsa. Mig planeta s’indigna i diu la seva. Però no es va més enllà. Passats uns dies torna la calma. Milers de dòlars gastats a USA en fer campanyes contra aquest incident (a l’Empire State s’hi han projectat imatges en contra de les caceres d’animals salvatges i  a favor de la protecció animal).

Això està molt bé si servís per alguna cosa. Però és que hi han moltes altres prioritats a escala mundial. A quatre passes d’on va haver-hi aquest incident, hi ha famílies que moren de gana i set i viuen en condicions molt dures, que s’han de guanyar la vida com poden, també afavorint les caceres furtives.

No oblidem que el 2010 Zimbabwe va tenir l’ Índex de Desenvolupament Humà (IDH) més baix del món, amb un nivell de 0,140. Recordar també que el 3 de febrer del 2015 l’Human Right Watch de les Nacions Unides  va denunciar que el govern zimbabwès va utilitzar la força, la violència i la restricció a l’accés a l’ajuda humanitària per a coaccionar a uns 20.000 desplaçats a causa de les inundacions a la conca de l’embassament Tokwe-Mukorsi, de febrer de 2014, per tal de assentar-los los en una altra zona i així poder construir una plantació de canya de sucre.

 L’observatori pels drets humans de l’ONU ha publicat un document de 57 pàgines denunciant la violació dels drets humans als desplaçats d’aquest estat africà.  Important és el tema del lleó, però em sembla que ho és molt més que els diners es destinessin a millorar les estructures econòmiques i socials de tota la nació de Zimbabwe.

En fi, potser és un punt de vista equivocat, però crec que no s’hauria de ser tan impulsiu i posar més criteri i valors en tot allò que fem i diem.

Pia Prat Jorba